Història del part de l’Èlia

Fa dos mesos al menjador on ara escric aquest relat va néixer l’Èlia, la meva segona filla viva.

L’Èlia té una germana gran, la Mar, de quatre anys i mig. La Mar va néixer el 2013 a l’hospital. Va ser un part induït a la setmana 41 + 4. L’experiència del naixement de la Mar va ser dura en el sentit que va ser un part molt intervingut, amb un episiotomia important, fòrceps i unes expectatives de part fisiòlogic no acomplides. Tot i així va ser el nostre naixement com a pares i el vam viure amb molta il·lusió i amor.

El 2016 va arribar el meu segon embaràs. A la setmana 11 + 5 ens van dir que l’embrió no tenia batec i en aquell moment comença un procés molt dur. Un altre cop d’expectatives frustrades i de dolor, molt de dolor. La llevadora d’atenció primària ens informa, en aquell moment de xoc, de les diferents possibilitats que tenim i decidim tenir una conducta expectant. Una setmana més tard, segurament la més difícil de totes, a casa acomiadem aquell petit que va viure tan poc, però que ens havia d’ensenyar tant.

Després d’això el dolor és buidor. No vull plantejar-me una nova maternitat. No vull substituir aquell petit per ningú. Ens deixem temps i fem teràpia. I un dia, la il·lusió torna. Una il·lusió nova que respecta el dol i les il·lusions anteriors i que no en substitueix cap. Al març de 2017, l’Èlia comença a fer camí. Un primer trimestre d’embaràs complicat, amb molta por i extremadament vigilat. Fins que fem aquella trucada a ‘Néixer a casa’, parlo amb la Lucia i als dos minuts ja m’havia convençut. Quedem un dia i ens rep l’Imma ens recomana desfer-nos del seguiment innecessari i de fer més teràpia. Fem les dues coses i la por deixa pas a una confiança i un pensament que es repeteix com un mantra: tot anirà bé.

Arribo a la setmana 40 cansada, amb una superpanxa i preguntant-me una i una altra vegada: em posaré de part? La Lucia en una de les visites riu i em diu: si només et preocupa això, anem bé! A la 40 +2 trenco aigües a la matinada. Desperto l’Enric. No m’ho puc creure. He trencat aigües! Prudent penso això encara pot trigar… em dutxo, envio un missatge a les llevadores i tornem al llit. Teníem la lliçó ben apresa. Al matí ens ve a veure l’Imma amb la Isabel, li dic que he tingut mal als pits i riu: anem bé! Segurament t’hi posaràs a la nit.

A les 18 h truco a l’Enric que està al parc amb la Mar i li dic que les contraccions són diferents, no doloroses, però seguides. Venen ràpid. Quan la Mar entra per la porta penso aquesta nena ha de dutxar-se i sopar. I l’Èlia s’espera que tinguem la Mar enllestida dutxada i sopada. Mentre sopem alguna contracció més dolorosa. Són quarts de nou i l’Enric recull la cuina i la Mar em cuida i juga al meu costat mentre anem passant contraccions.

Truquem la Roser ens diu que ve. No estem segurs si estem de part. La tornem a trucar i li diem que esperi. Al cap d’una hora tornem la trucada i li diem que ens sembla que la cosa s’anima. La Roser i l’Isabel arriben. Només que hi siguin ja em deixa més traquil·la. Omplen la piscina que l’Enric ja tenia muntada. Aigua i massatges passant contraccions i jo que encara li pregunto a l’Enric si estem de part o no. La Roser ens dius que sí!

Comproven diverses vegades que l’Èlia estigui bé. Sento el batec i em quedo tranquil·la cada cop. Sé que està bé. Hi ha moment que ja no estic bé a la piscina, tinc molta calor. Surto de la piscina i comencen unes contraccions fortes. Arriba la Lucia. Jo vaig del lavabo al menjador. Em fa mal. Em desespero. No sé ni com ni on posar-me. Provo i no ho trobo. Em desespero. No ho sé fer, penso. La Roser molt pendent troba les paraules justes en el moment just. No sé quan de temps estic així, com una lleona engabiada.

Hi ha moment clau: veig la Roser al sofà, vigilant. No sé perquè, sense pensar-ho m’hi l’abraço, l’aplaco molt fort i passo les últimes contraccions abraçada a ella i de sobte no tinc por, i li dic que no em deixi. La mirada sàvia i tendra, el seu somriure m’ajuda a parir l’Èlia que surt disparada com un peix, diu la Lucia. Tothom riu. A les 2.26 tot, diu la Lucia. Sense marge, sense dubte, decidida i amb empenta arriba l’Èlia. Una nena preciosa. No m’ho puc creure, repeteixo sense parar. Incredulitat i felicitat. Amor i tendresa al menjador de casa. 

Gràcies per tot i per tant i per sempre a les meves llevadores: Imma, Lucia, Isabel i molt especialment a la Roser. 

Gràcies a les meves terapeutes, Noelia Sánchez, que va ser la nostra llum en el moment més fosc i a la Laia Bellés que em va ajudar a connectar amb l’Èlia des de la confiança.

A l’Enric per ser company en tot i amb tot

. 

Share this Post: