WE CAN DO IT!

unnamed 1

Quan em vaig plantejar un part a casa sabia que seria amb ella. La meva primera filla va néixer per una cesària programada. Vam poder escollir el dia i l’hora que vindria al món, així, sense preguntar-li, per recomanació d’un ginecòleg que m’explicava els riscos d’un part de natges. Jo, tot i que mai m’havia plantejat un part natural, aquella sentència de cesària ja em va caure a sobre com una gerra d’aigua freda. Ara sé que la Gebra, des de l’úter, marcava els inicis de la revolució que m’ha suposat la maternitat. Però tot i així, la por als riscos que podria córrer la meva filla -jo sempre havia escoltat la història del meu germà que va néixer morat per un part natural de natges- ens va portar a pensar que era la millor decisió.

La felicitat, l’amor a primera vista amb la meva filla no la puc descriure, va ser immensa. Tot i així, el postpart va ser dur, duríssim. Puc dir, i no exagero, que el 10 de maig de 2012 va marcar un abans i un després a la meva vida. La revolució interna i externa havia començat sense previ avís. Jo, que creia que si no podia donar el pit, cap problema, donaria biberó, començo una lluita aferrissada per aconseguir instaurar una lactància desastrosa des del minut 0. Després de remoure cel i terra, provar totes les tècniques, galactogogos… no va poder passar d’una lactància mixta. Segon fracàs: no he pogut parir la meva filla i ara no la puc alletar amb plenitud, amb la tranquil·litat que ella es mereix. Sé que no ens hem de sentir culpables, però la culpabilitat no em deixa durant molt de temps. He trigat molt a poder parlar del meu primer postpart sense llàgrimes.

La connexió amb la meva filla va ser molt forta des del primer moment que tenim contacte extrauterí. Aquella manera de venir al món ja no em sembla la més adient, em sento malament per no haver intentat un altre tipus de part, per haver-la tret sense previ avís, sense que ella ho demanés. Tota aquesta inquietud em porta a la recerca d’informació sobre cesàries, sobre altres maneres més respectuoses de donar la benvinguda a un nadó i el part a casa comença a prendre força en el moment que decidim tenir un segon fill. El meu entorn s’adona que he canviat, ja no sóc la mateixa, i ens allunyem, vivim en mons paral·lels, ja no ens uneix gairebé res. El postpart es fa més dur.

Recordo perfectament el primer cop que vaig llegir sobre ella, sobre l’Imma Marcos. Vaig buscar moltíssima informació i em va captivar la seva força, la seva confiança en la dona per parir. Quan llegeixo les seves entrevistes que trobo per la xarxa, les seves paraules m’empoderen, penso que tot és possible. Em decideixo a anar a una xerrada de Dona Llum que la tindrà a ella com a ponent. El moment que la veig a l’entrar a la sala m’impressiona: tinc al davant l’Imma Marcos! Ella entendrà les meves ganes de parir vaginalment i sense intervencions el meu segon fill. No em jutjarà. No només no em jutjarà i no pensarà que estic boja, sinó que em dirà que és possible, que jo puc fer-ho. Aquí li pregunto pel part vaginal després de cesària i no em decepciona, em convens, i tinc més clar que mai que serà ella qui voldré al meu costat en un segon part.

Abans de quedar-me embarassada concertem la primera entrevista a Néixer a Casa. Ens atén l’Imma Marcos i la Roser García parlem de la meva experiència prèvia, dels riscos d’un part vaginal després de cesària –la meva preocupació per la ruptura uterina-, d’un possible pla B per si el segon també decidís posar-se de natges. Surto empoderada, tranquil·la, ja tinc la meva opció clara. La propera trobada amb elles ja és per demanar-los que siguin les meves llevadores. Estic embarassada.

El segon embaràs és diferent del primer. La meva presa de consciència passa per la negativa a sotmetre’m a proves que considero innecessàries. No em vull fer la prova de la glucèmia. Però no em nego perquè sí, demano, sense fer-la, poder seguir un control i una dieta adequada per no fer pujar el sucre. Aquestes negatives compliquen les coses. Em converteixen en una dona amb un embaràs d’alt risc. Això, una alteració de les tiroides i una petita dilatació del ronyó del meu bebè provoquen un embaràs dur. Controls, controls, controls. Acabo esgotada perquè a banda de la feina fora de casa tinc una altra filla i tot comença a fer pujada. Tinc la sensació de viure en una muntanya russa. Puc parlar amb poca gent de com em sento realment, la realitat del meu voltant –aquella d’abans de ser mare- és massa diferent. M’aferro amb força a les persones que apareixen en el camí en aquest nou jo. Parlem el mateix idioma i m’anima.

En un control de la dilatació del ronyó del meu fill pregunto explícitament si aquesta alteració pot tenir alguna incidència en el part. La ginecòloga em respon que no. Després em pregunta on pariré i li dic tota convençuda i contenta: a casa. Error! La seva primera sentència és que molts nens moren en parts a casa. No m’ho puc creure. I aquell mateix dia m’envia a urgències perquè, segons ella, la dilatació ha empitjorat i s’ha de fer un seguiment més exhaustiu. A urgències, a banda de no entendre per què m’han enviat allà, em parlen d’una inducció. D’això no en vull sentir a parlar, però em destrossa per dins. Tinc por. Tinc por sobretot que la meva inquietud afecti al meu fill, que no pugui arribar amb forces al part. Per sort, en tot aquest procés vaig tenir l’acompanyament de dues llevadores excepcionals, la Conchi de la Fuente i la Maria Segura, que van ser clau per mi en tot el procés. Elles em van donar oxigen quan més el necessitava, em van tractar amb respecte i afecte. Em van fer resistir i no perdre l’esperança.

Setmana 39 d’embaràs. La nit de l’1 de maig alguna cosa ha passat, penso que he trencat aigües i comencen unes lleugeres contraccions. Només hem tingut temps a fer una visita a casa amb les llevadores. Em poso en contacte amb l’Imma i li comento. Queda descartat que hagi trencat aigües i decidim esperar. De fet, aquest mateix dia fem vida normal i, poc a poc, les contraccions van augmentant. Em preocupa separar-me de la meva filla, però també em preocupa que es quedi. No sé com puc reaccionar durant el procés del part i no vull que pateixi. Rebo un missatge de la Roser que em diu que aquell cap de setmana lliura, la Maria Segura ja no hi és, i no sé qui les substituirà. Em preocupa.

A la nit s’intensifiquen les contraccions. La meva obsessió per pensar que les llevadores viuen a Barcelona i potser no arriben a temps a casa em fa posar-me en contacte de nou amb l’Imma. Ella diu que vindrà a passar la nit amb mi i així ho fa. Durant la nit continuen les contraccions, però encara són massa espaiades. Entre una i altra encara tinc temps de dormir. Vaig dilatant molt lentament. No estem de part. L’Imma marxa al matí i em diu que anem controlant les contraccions. Ens anem comunicant per whatsapp. Ara ja sé qui serà la segona llevadora que ens acompanyarà, la Laia Casadevall. Amb ella vaig coincidir en el curs de preparació al part, però em preocupa perquè no he fet cap seguiment amb ella, no sé si tindrem feeling. En el fons maleeixo que la Roser tingui festa aquest cap de setmana. El dia va passant tranquil·lament sempre amb contacte amb les llevadores. Finalment es torna a fer de nit i demano a la Laia que la passi amb mi, que les contraccions augmenten. Sembla que és així, però “el motor no acaba d’arrencar”, com deia l’Imma. La Laia arriba a casa i li dic al meu company que vagi a dormir, que descansi. Les contraccions continuen, tot i que encara tenim temps de xerrar entre contracció i contracció. Parlem dels parts de totes les companyes del curs de preparació al part que han parit abans que jo, de la seva feina… Em sento còmode amb ella. Em fa sentir segura.

La Laia em destaca que tinc una part molt racional. Potser aquesta part racional no em deixa acabar d’arrencar el motor.  No vaig tenir por en cap moment, sabia que estava en bones mans, ni tan sols vaig pensar en la temuda ruptura uterina, però en el fons crec que tenia una por inconscient a la fase d’expulsiu. Tot i que seria mare per segona vegada, seria el primer part vaginal. Intento aplicar les respiracions, els mantres, les posicions que m’ha ensenyat la Conchi –que a banda de la meva llevadora de suport incondicional, ha estat la meva professora de ioga per a embarassades-, però res funciona. Penso que la meva part racional bloqueja la part més irracional, més emocional i salvatge, que necessita aquest moment. Desitjo que tothom marxi, fins i tot el meu company, la persona amb qui més volia compartir aquest moment.

Es torna a fer de dia i torna l’Imma. Ella creu que hi ha alguna cosa que em preocupa, que em bloqueja. Jo penso en la Gebra, la meva filla gran que està amb els meus pares. Hem decidit que marxi després de passar la primera nit de contraccions. Ara segurament decidiria tenir-la amb mi, al meu costat, tots junts. Li truco i parlo amb ella, això em porta calma, em tranquil·litza i sembla que tot es torna a accelerar, però són moments puntuals. L’Imma creu que ballant potser tot s’accelera i ballem juntes al menjador de casa, el lloc que em fa sentir més còmode. No vull anar al bany, ni a les habitacions. Vull estar al menjador. Un ball agradable que em torna el sentit de l’humor, començo a estar preocupada pensant que potser haurem de fer un trasllat a l’hospital. Aquest és l’únic moment que ploro i li demano a les llevadores que no vull anar a cap centre, que vull parir a casa amb intimitat. Tinc por que tot acabi en una segona cesària. Aquest pensament m’aterra.

El meu company, l’Imma i la Laia comparteixen àpats –l’hummus amb amanida va ser el plat estrella-, converses i riures. El meu company s’encarrega de la logística: fa els àpats, va a buscar coca per esmorzar i porta un patís i cava per si aquest tercer dia neix el nostre fill. Jo estic concentrada. Fins i tot veiem un reportatge que Televisió Española ha fet sobre els parts a casa on surten dues llevadores de Néixer a Casa que assisteixen el part d’una companya del curs de preparació al part, la Paula Pellicer. Jo penso: si la Paula ha pogut, jo també! En aquestes excursions perquè no ens falti de res, el meu company compra el diari i regalen el cartell d’una dona amb el puny alçat amb la frase “we can do it”. I tant!, penso, jo puc!

Però el part no avança. Vaig dilatant, però molt lentament. Provem totes les maneres naturals –i més agradables!- per fer avançar el part, però el motor no acaba d’arrencar. “No vull anar a l’hospital”, els dic a les llevadores. Finalment provem amb l’oli de ricino. Sembla que ara sí que comencem a avançar. Durant tot el procés he volgut alguns tactes. En aquest últim es trenca la bossa. Les contraccions són cada vegada més seguides, més fortes. De vegades penso que jo mateixa paralitzo el procés per temor al moment de l’expulsiu, però ara ja no hi ha tornada enrere.

Les llevadores es preparen, tapen tot el menjador amb plàstics, portem una cadira sense braços i l’única que trobem és la cadira stokke de la meva filla gran. El meu company i jo ara sí que estem ben compenetrats. Ens col·loquem en la posició de “cabaret”, ell seu a la cadira i jo sec a sobre seu amb les meves cames per damunt les seves. Ara ja penso en apretar, en viure aquest moment tan intens. A través del mirall que ens col·loquen les llevadores podem veure el cap del nostre petit que surt i torna a entrar. Ja és aquí, és a punt de sortir! La dilatació ha estat lenta, però l’expulsiu és molt ràpid. Sento l’aro de foc amb intensitat. “Per què has tingut tanta por a aquest moment?” em pregunto. La sensació és indescriptible, fantàstica, toques el cel amb les mans. L’expulsiu és tan ràpid que el nostre fill decideix venir al món en la posició “cabaret”, ha sortit d’entre els dos. La meva parella viu amb intensitat aquest moment, el veig molt emocionat. “Ho he notat tot”, diu. I és que en Bruc ha sortit entre els seus pares.

Treiem el pastís i el cava. Brindem. El Bruc ha decidit venir al món el Dia de la Mare. Sens dubte el millor regal que podíem tenir.

unnamed 2

I aquest segon postpart? Amb aquest segon part he fet les paus amb mi mateixa. Em sento forta, valenta, empoderada. Ja no estic sola. Tinc la meva família i tinc una xarxa, una tribu que he anat construint en aquest camí cap al jo més real, més autèntic. Les ferides del primer postpart es curen. Aconsegueixo amb molt d’esforç una lactància materna exclusiva, amb molts dubtes i justejant, però l’aconsegueixo. Gràcies Imma Marcos, Laia Casadevall, Roser García, Alba Padró, Sònia Canal, Patri Íñigo i Mares d’Orient per entendre els traumes que arrossegava des de la meva primera lactància, i sobretot per acompanyar-me.

unnamed 3

Aquest segon part ha estat sanador. He trigat 15 mesos a escriure’l perquè encara em sento postpàrtica i feliç. Empoderada. Tot i que sembla un tòpic, ha estat un camí d’aprenentatge cap al meu autèntic jo –pel bo i pel dolent-, he crescut com a dona, estic en pau amb mi mateixa. Si escrivia aquest relat potser posava punt i final a una vivència, una sensació que no vull que acabi mai.

Arriba la meva filla gran, la Gebra, i té el primer contacte amb el Bruc. Quedo una mica paralitzada. Tinc por que no sàpiga gestionar la relació tan estreta que hem tingut fins ara. Li agraeixo tot el que m’ha ensenyat. Ella ha estat la meva gran mestra, ho és cada dia. La connexió amb la Gebra i en Bruc és màgica, és especial. Fem tàndem i som feliços, tot i que també hi ha moments durs. Sé que tot això ens unirà per sempre. Que som una família de quatre i ens estimem per sobre de qualsevol cosa. Aprenem a acceptar, a donar i rebre. Com pot ser que una experiència així -que el part i la maternitat- pugui canviar tant la vida? Com pot ser que sigui una revolució tan intensa i integral? Ara que ho tinc escrit sé que no s’acaba, que l’experiència queda amb mi, amb nosaltres.

unnamed

Share this Post: