Una àvia agraïda i feliç – Marga i Iraia

Potser, futures àvies, comunicar-vos la meva experiència us pot ajudar a compartir amb les vostres filles uns moments inoblidables.

Fa uns mesos la meva filla gran em va anunciar que estava esperant un fill. La notícia em va omplir de felicitat. Jo sabia que ella desitjava ser mare, el seu somni es feia realitat.

Els dies passaven i s’anava fent evident la seva panxeta. Parlàvem d’un munt de coses. Un bon dia em va explicar que volia parir a casa. Jo vaig quedar descol·locada, a mi ni em passava per el cap aquesta possibilitat. Ella havia estat buscant informació sobre els equips professionals que s’hi dedicaven i finalment em va proposar que l’acompanyés  al curs de prepart que havia triat, de manera que jo també podria acompanyar aquesta decisió amb més tranquil·litat. Pensava en quin era el meu paper, el meu debat era poder trobar l’equilibri entre: respectar la decisió de la meva filla sense tenir la sensació de ser negligent com a mare i exposar-les (filla i neta) a un perill innecessari en el moment del part.

L’equip de llevadores de “Néixer a casa” em van semblar unes dones agradables, rialleres, acollidores, coneixedores de les pors de les àvies i disposades a acompanyar aquest procés de l’embaràs i el part.

Durant el curs vaig redescobrir i aprendre moltes coses que em van ajudar a confiar que el part a casa era possible i sense risc, ni per la mare ni pel nadó.

Un divendres a la tarda va començar “el ball”. Malgrat que la previsió era d’un part llarg i que hi hauria temps de tot, va ser un part curt (3h), tot anava molt de pressa. Quan vaig arribar a casa de la meva filla ja vaig veure que allò anava a unes velocitats gens esperades. Allà estàvem la filla petita (15 anys) i jo controlant les contraccions (al principi no ens aclaríem), apagant llums i en silenci per tenir l’ambient desitjat per les protagonistes.  La primera hora va ser difícil de portar, fins que no va arribar la Laia jo em sentia una mica espantada, poder acompanyar a la filla sense neguitejar-la, contenint el meu propi neguit. Elles havien de traspassar Barcelona un divendres a la tarda!! El tràfic intens!! Jo ja em veia fent de llevadora!!

Afortunadament La Laia i la Inma van fer la seva feina, i el pare, la tieta i jo la nostra. Vàrem col·laborar en el que ens demanaven i vàrem gaudir d’aquell moment tan especial. Tot va anar molt bé, la mare va mostrar la seva capacitat i força per fer front al que li tocava i la petitona també hi va posar la seva part.

Participar d’aquest espectacle en primera persona m’ha deixat plena d’amor i d’energia. Els nostres vincles han quedat reforçats amb aquesta experiència emocional. Em sento agraïda a la meva filla i el meu gendre per la seva generositat, perquè han compartit aquest fet íntim amb nosaltres.

Quan la Laia i la Inma van marxar, vàrem gaudir d’uns bons bocates de pernil contemplant aquella obra d’art. S’anava teixint per moments un vincle indissoluble entre mare i filla, la tendresa que es respirava en l’ambient em feia saltar les llàgrimes.

Ara que ja tenim a la meva néta entre nosaltres em sento molt confortada, estic satisfeta d’haver optat pel naixement a casa. Segur que recordarem aquest dia tota la vida i li explicarem moltes vegades a la baldufeta, perquè tot i que ho ha viscut, necessitarà el relat per saber com va ser la seva arribada al món.

Dono les gràcies a la Laia i la Inma per fer possible la vivència. Ens han acompanyat molt i molt be en tot moment, sempre amb el seu somriure i la seva professionalitat.


Share this Post: