Sol i amor, molt d’amor (Iraia i Sol)

Sol 1

Tot va començar l’estiu del 2013, acabava el primer curs de naturopatia i havia de fer un treball, tema lliure. Vaig anar a parlar amb en Gustau (el tutor) sobre les meves inquietuds, l’embaràs, el part, la criança… i em va recomanar un fabulós llibre “Per un naixement sense violència” de Frederick Leboyer, em va dir: “Has de començar per aquí”. I així ho vaig fer, el llibre de seguida em va enganxar,

tot i que em costava digerir la crueltat amb la qual rebíem la vida, als nou nats… em va ser difícil fer el treball, com explicar la naturalitat de rebre la vida amb amor? Semblava tan fàcil i a la vegada em costava tant posar-ho en paraules, feia broma dient que el treball era com un part… i no ho sabia prou… Sol ja eres amb mi, vam començar aquest camí juntes, en acabar el treball vaig saber que estava embarassada, quina sorpresa, quanta felicitat!! Als pares ens va costar creure’ns que ja venies, quan et vam veure a la primera ecografia ens vam quedar sense paraules, ens vam sentir molt afortunats de què ens haguessis triat per formar una família, sabíem que venies fruit del nostre amor i això ens omplia d’orgull i felicitat.

Ara que venies, que havies fet amb mi el treball de rebre la vida amb amor… volia rebre’t a casa, com havia après… ja no hi havia marxa enrere. Li vaig preguntar al papai si li semblava bé i com sempre amb el seu instint i naturalitat em va dir: “on sinó?” Així que estàvem d’acord, la nostra intenció era tenir-te a casa, tot i que estàvem oberts acceptar el que vingués. Mai vaig amagar a ningú les nostres intencions de rebre’t a casa, van haver-hi reaccions per tots els gustos… tant em feia… ho tenia molt clar.

Vaig començar a buscar les llevadores que ens ajudessin a rebre’t… el dia que vaig anar a Nac estaven la mar de contentes, es traslladaven a un nou local, i em va agradar tant l’eufòria, naturalitat, alegria, flexibilitat… en fi encara no ho sabia, ja les havia triat… vam tornar amb el papai i també va sortir convençut, ja les teníem… que bé!! Més endavant a mesura que ens anàvem visitant vam decidir que ens acompanyessin la Laia i l’Inma… gairebé sempre passàvem consulta amb elles i em transmetien molta confiança, seguretat, amor, respecte… La Laia amb la quantitat de dades que mànega, sempre té respostes tranquil·litzadores i l’Inma sembla que porti tota una eternitat rebent bebès amb amor, feien un tàndem genial… la veritat és que arribat el moment també hagués gaudit parin amb la Luci o la Roser, tot l’equip és sensacional, les paraules es queden curtes per expressar els sentiments que han despertat en mi aquest equip de dones, gràcies, moltes gràcies.

La panxeta anava creixent i tu amb ella, bonica com et movies a totes hores… encara ara et mous fins i tot quan dorms. S’acostava el moment i amb ell les obres i trasllat cap al pis nou, cap a la casa de la nostra família, tot just ens vam traslladar vuit dies abans de què arribessis, ni molt menys estava tot fet… només el bàsic per rebre’t. Els pares estaven convençuts que arribaries a l’abril, així que anaven ordenant caixes de mica en mica, sort vam tenir dels avis i amics que ens van ajudar moltíssim, perquè jo estava enorme, tenia els peus més que inflats i no podia fer gaire… les dones del meu voltant em deien: “tens cara de part” i jo pensava… que diuen…

Uns dies abans que naixessis l’Inma va venir a casa a veure’ns… la mama s’havia passat amb els dolços i em van tocar la cresta… apa a “dieta” fins que arribessis. T’havies fet molt gran i podia ser un part llarg amb “partosutra” inclòs… tot i que semblava que no arribaríem a la setmana 41… Els dies anaven passant i dins de les meves limitacions jo seguia fent vida normal i plans… sense parar d’endreçar i comprar cosetes per tenir la casa a punt per la teva arribada… fins i tot tindríem el sofà nou.

De cop un divendres al pipí de primera hora taco… serà el famós tap mucós? Envio whatsapp a les llevadores i celebrem els canvis al cèrvix, doncs apa això ja ha començat, com a màxim en uns tres dies ja estaràs per aquí. Intento estar tranquil·la, descansar… i un bledo aviso al papai… ell segueix dormint… jo començo a tenir contraccions, uuuauuu que bé són suportables, recordo els consells de l’Àgata, pilota, quatre potes, aaaa, oooo i una contracció menys… començo a escombra el pis, amb les obres i el trasllat està tot ple de pols, estic neura ordenant, netejant, això aquí, allò allà, una activitat frenètica… i una altra contracció… de cop ostres hauria de descansar i guardar forces pel part… a si vaig a fer-me un banyet, vés a saber quan ho puc tornar a fer i així m’acomiado de la panxeta per poder-te donar la benvinguda… i de cop piquen a la porta, ostres el sofà nou. El papai per fi es lleva i així puc seguir amb l’últim bany abans de trobar-nos… les contraccions no paren… tampoc sé molt bé quant duren ni cada quant són… total el part serà llarg, uns tres dies, i les aguanto bé, ja començaré a contar més endavant. Surto del bany i segueix la neura d’endreçar i netejar, ara aprofito que el papai està despert perquè m’ajudi… quina paciència té…

Ell ha de marxar a treballar i em recomana trucar a la iaia… fins ara només he avisat a les llevadores… jo li dic que estigui tranquil, això només ha començat i serà llarg, uns tres dies. Arriba un moment que ja no puc escombrar, em quedo a la cuina… ostres falta el més important menjador i habitacions de peque i nostra… va un esforç… no no impossible. Són les quatre de la tarda i perdo el tap mucós, aaaaah era això, Déu n’hi do que viscós, ara no hi ha dubte, aviso a les llevadores i quedem que a les sis passaré parte de nou. Ara si truco a la iaia i aviso les amigues, vull compartir la meva eufòria, a totes els hi dic el mateix, tranquil·les això acaba de començar, puc trigar tres dies… Quedo amb la iaia que quan plegui a les vuit vingui a fer-me companyia, el papai no arriba fins a les onze, i parlo amb la tieta perquè estigui tranquil·la. Les contraccions segueixen, ja no puc fer gaires coses entre una i l’altra… no són regulars, cada 5-6-7 minuts i duren 1 minut més o menys… miro els apunts de les classes de prepart… encara no haig d’avisar… La iaia truca i em diu que cap allà a les sis vindrà, ha anul·lat les seves visites, no feia falta però si es queda més tranquil·la, ja està bé… de cop al voltant de dos quarts de sis la cosa fa un tomb, les contraccions no paren, ja no puc ni mirar el rellotge… cap a les sis envio parte a les llevadores: “Todo iba más o menos igual, hasta hace media hora… no paro… no sabría decir ni cada cuanto ni cuanto duran” sincerament no sé ni com ho vaig escriure, quedem que quan arribi la iaia controlarà el tema de les contraccions. Arriba i em troba amb les contraccions, li explico com puc que controli els temps, cada quant i quant duren, només faig que passejar, del menjador al lavabo i del lavabo al menjador… la iaia que l’avisi quan comenci i acabi la contracció… i jo que sé… això no para… arriba la tieta… i jo segueixo menjador, lavabo, menjador… intento guardar la calma, parlar… impossible… ja no puc ni apujar-me els pantalons… canvio el recorregut lavabo, habitació convidats, lavabo, ja no vaig on estan la iaia i la tieta, em fa vergonya… de cop trenco aigües i els hi faig un crit: “He trencat aigües!!!” (Són les set de la tarda) Lavabo – habitació convidats – lavabo… ho Déu meu vull empènyer… i les llevadores? Quina calor, em sobra tot… em trec fins i tot les joies… no sé ni com m’ho he tret… ja no puc sortir del lavabo… la iaia que parli amb l’Inma per telèfon… impossible… només puc grunyir un “nooooo”… ostres no puc parar d’empènyer… ja ni m’aixeco de la tassa del wàter… Sol que ràpida vens… impacient com la mama… no vull parir sense la Laia i l’Inma… només puc preguntar… on són? Quant tarden? Déu meu que vinguin ja, que agafin un taxi… Iraia no empenyis… ppppffff impossible… ostres tu… coixins… vull descansar entre contraccions… intento estirar-me… quatre potes… no no torno al wàter… Déu n’hi do com grunyo… ostres els veïns!! “Mamaaaaa posa una nota a la porta!!!” Buuuuffff i això no para… Iraia no empenyis… on son? Per fi la Laia… ara si, ja respiro tranquil·la… gràcies… t’escolta i estàs contenta, al final del túnel ja es veuen els teus preciosos cabells negres… Em pregunta si vull canviar de posició… no no… estic esquerpa… no llum… no contacte… no parlar… només empènyer… vull veure’t… i tres dies així uuuuaaauuu no sé si aguantaré… això es non stop… Déu n’hi do quin mal al cul… sento que demanen les coses del part, no troben res… crido: “a la caixa, està tot a la caixa”… la Laia em diu que ho estic fent molt bé… doncs apa a seguir… et va escoltant i estàs feliç… jo només puc pensar que hauré d’estar tres dies així… no sé si resistiré… arriba l’Inma… ara si, ja hi som totes… porta la cadira de parts… que bé!!! Només em sento capaç d’estar en aquesta posició i com bé em diu la Laia no vull que neixis a la tassa del wàter. En aixecar-me per canviar de posició penso i l’Alba? I el papai? Ostres ningú els ha avisat… grunyo que els avisin i que vinguin ja… ostres que còmoda la cadira de parts i quin mal al cul… em volen fer massatge… “noooo i apagueu el llum”… Déu n’hi do lo esquerpa que estic… i les ganes d’empènyer que no paren… “quant queda?” Hauré d’estar així tres dies? Em diuen que vaig bé, falta poc… “però serà avui?” Si dona si, em tranquil·litza la Laia… no sé perquè no m’ho crec… no puc deixar de pensar que durarà tres dies… em sembla que arriben el papai i l’Alba… tu segueixes fent la tortugueta… vas obrint camí de mica en mica… quin mal de cul… “i quant falta?” Poc falta poc, vols canviar de posició? Em pregunta l’Inma tota prudent… “Trigaré menys?” Provem… em poso dreta, amb un peu al bidet i recolzada al mirall, seguint els consells de l’Inma… mmmm també s’està bé…. com en saben… uuuuooo quines ganes d’empènyer… buuuuffff quin mal de cul… gggrrrr d’on surten aquests grunyits? Ostres tu quina potència i tornen les ganes d’empènyer i em diuen que ja et veuen, ja?? Que no falten dos dies? Ja ets aquí? Uuuuooo i vull empènyer més… puaj com crema… jolin que em parteixo en dos… em diuen que faci aaaah aaah i allà que vaig… no puc parar d’empènyer, crema, crema molt… em posen gases fresquetes i em sembla foc… i ja ets aquí!!! Has sortit fins al nassarró… i jo vull empènyer i surts tota tu…

Sol 1

Sol ja estàs aquí!! (Són tres quarts de nou) La Laia et passa entre les meves cames, t’abraço i no sé com arribem al sofà, que bonica ets, ja ets amb nosaltres i no puc deixar de mirar-te, ets preciosa… de seguida dono a llum a la placenta, tot un plaer tant toveta… la veritat que no recordo molt bé que va passar… només em torna a la ment la teva cara tan bufona, els teus ulls clavats en els meus, la teva olor, els teus preciosos cabells negres, que bonica ets, quins dits… sé que ens eixugaven amb tovalloles, que de seguida vas fer cacotes, que el papai et va tallar el cordó i que em vaig dutxar… però és com si tot això només hagués durat un segon… torno a estar amb tu, veiem la placenta i la bossa, que gran!! Em donen el batut de placenta i és boníssim, que bonica ets, vull tenir-te sempre amb mi… l’amor m’envaeix… i mames i em mires i et miro… no tinc paraules… sé que hi ha gent al voltant, també ha vingut l’avi, però em sento en una bombolla amb tu… vull ompli de petons al papai, som una família i ets tan maca, tan bufona… mengem un entrepà de pernil… i a poc a poc els que ens han acompanyat en la teva rebuda van marxant… quant d’amor sento… no puc parar de mirar-te… estic completament enamorada de tu i el papai… quina felicitat…

Gràcies Sol... gràcies papai… gràcies mama… Neus… Alba… Inma… Laia… gràcies a tots els que heu estat en aquest camí, ha sigut una experiència inoblidable, intensa, increïble, màgica, plena d’amor i felicitat, gràcies per fer-la possible, per acompanyar-nos, per tants petits i grans detalls, aquest moment quedarà per sempre en el record i vosaltres amb ell.

Una mare feliç i enamorada… Iraia

Sol 2


Share this Post: