Història del part de l´Èlia

Fa dos mesos al menjador on ara escric aquest relat va néixer l’Èlia, la meva segona filla viva.

L’Èlia té una germana gran, la Mar, de quatre anys i mig. La Mar va néixer el 2013 a l’hospital. Va ser un part induït a la setmana 41 + 4. L’experiència del naixement de la Mar va ser dura en el sentit que va ser un part molt intervingut, amb un episiotomia important, fòrceps i unes expectatives de part fisiòlogic no acomplides. Tot i així va ser el nostre naixement com a pares i el vam viure amb molta il·lusió i amor.

El 2016 va arribar el meu segon embaràs. A la setmana 11 + 5 ens van dir que l’embrió no tenia batec i en aquell moment comença un procés molt dur. Un altre cop d’expectatives frustrades i de dolor, molt de dolor. La llevadora d’atenció primària ens informa, en aquell moment de xoc, de les diferents possibilitats que tenim i decidim tenir una conducta expectant. Una setmana més tard, segurament la més difícil de totes, a casa acomiadem aquell petit que va viure tan poc, però que ens havia d’ensenyar tant.

Després d’això el dolor és buidor. No vull plantejar-me una nova maternitat. No vull substituir aquell petit per ningú. Ens deixem temps i fem teràpia. I un dia, la il·lusió torna. Una il·lusió nova que respecta el dol i les il·lusions anteriors i que no en substitueix cap. Al març de 2017, l’Èlia comença a fer camí. Un primer trimestre d’embaràs complicat, amb molta por i extremadament vigilat. Fins que fem aquella trucada a ‘Néixer a casa’, parlo amb la Lucia i als dos minuts ja m’havia convençut. Quedem un dia i ens rep l’Imma ens recomana desfer-nos del seguiment innecessari i de fer més teràpia. Fem les dues coses i la por deixa pas a una confiança i un pensament que es repeteix com un mantra: tot anirà bé.

Arribo a la setmana 40 cansada, amb una superpanxa i preguntant-me una i una altra vegada: em posaré de part? La Lucia en una de les visites riu i em diu: si només et preocupa això, anem bé! A la 40 +2 trenco aigües a la matinada. Desperto l’Enric. No m’ho puc creure. He trencat aigües! Prudent penso això encara pot trigar… em dutxo, envio un missatge a les llevadores i tornem al llit. Teníem la lliçó ben apresa. Al matí ens ve a veure l’Imma amb la Isabel, li dic que he tingut mal als pits i riu: anem bé! Segurament t’hi posaràs a la nit.

A les 18 h truco a l’Enric que està al parc amb la Mar i li dic que les contraccions són diferents, no doloroses, però seguides. Venen ràpid. Quan la Mar entra per la porta penso aquesta nena ha de dutxar-se i sopar. I l’Èlia s’espera que tinguem la Mar enllestida dutxada i sopada. Mentre sopem alguna contracció més dolorosa. Són quarts de nou i l’Enric recull la cuina i la Mar em cuida i juga al meu costat mentre anem passant contraccions.

Truquem la Roser ens diu que ve. No estem segurs si estem de part. La tornem a trucar i li diem que esperi. Al cap d’una hora tornem la trucada i li diem que ens sembla que la cosa s’anima. La Roser i l’Isabel arriben. Només que hi siguin ja em deixa més traquil·la. Omplen la piscina que l’Enric ja tenia muntada. Aigua i massatges passant contraccions i jo que encara li pregunto a l’Enric si estem de part o no. La Roser ens dius que sí!

Comproven diverses vegades que l’Èlia estigui bé. Sento el batec i em quedo tranquil·la cada cop. Sé que està bé. Hi ha moment que ja no estic bé a la piscina, tinc molta calor. Surto de la piscina i comencen unes contraccions fortes. Arriba la Lucia. Jo vaig del lavabo al menjador. Em fa mal. Em desespero. No sé ni com ni on posar-me. Provo i no ho trobo. Em desespero. No ho sé fer, penso. La Roser molt pendent troba les paraules justes en el moment just. No sé quan de temps estic així, com una lleona engabiada.

Hi ha moment clau: veig la Roser al sofà, vigilant. No sé perquè, sense pensar-ho m’hi l’abraço, l’aplaco molt fort i passo les últimes contraccions abraçada a ella i de sobte no tinc por, i li dic que no em deixi. La mirada sàvia i tendra, el seu somriure m’ajuda a parir l’Èlia que surt disparada com un peix, diu la Lucia. Tothom riu. A les 2.26 tot, diu la Lucia. Sense marge, sense dubte, decidida i amb empenta arriba l’Èlia. Una nena preciosa. No m’ho puc creure, repeteixo sense parar. Incredulitat i felicitat. Amor i tendresa al menjador de casa. 

Gràcies per tot i per tant i per sempre a les meves llevadores: Imma, Lucia, Isabel i molt especialment a la Roser. 

Gràcies a les meves terapeutes, Noelia Sánchez, que va ser la nostra llum en el moment més fosc i a la Laia Bellés que em va ajudar a connectar amb l’Èlia des de la confiança.

A l’Enric per ser company en tot i amb tot

. 

Share this Post: