[:es]
Decidir, empoderar-se, informar-se i preparar-se per un part conscient i respectat. Pot semblar fàcil, de dir, si més no. De fer, ja és una altra cosa.
Parir i gestar és un acte que fem les dones en exclusiva. Són els nostres cossos qui realitzen tot l’esforç per a carregar un ésser creat amb amor entre dues persones. Però és la dona qui passarà per l’acte de donar vida, el seu cos i la seva ànima quedaran modificades, segurament, per a tota la vida.
Per tant, jo sóc de les que creu que és la dona la que ha de prendre les decisions que sobre aquesta etapa de la vida li pertanyen, i que el seu company, el que millor pot fer, és recolzar-la i encoratjar-la per a que prengui aquestes decisions.
I tinc la sort de ser una dona que s’informa i vol prendre decisions, i molta més sort de tenir un company de viatge que ho entén, respecta, encoratja i assumeix.
Així que, després d’haver passat per dues cesàries no-necessàries, haver viscut dos parts naturals totalment conscients, un d’ells a casa, i haver patit el revès d’haver acabat en cessaria en el tercer intent de part (i segon a casa) per manca de recolzament professional (vivint a l’estranger, hi ha coses que o són difícils o directament són impossibles), per al nostre sisè fill vam decidir viatjar 1200 km fins a casa ma mare i intentar un part domiciliar amb l’acompanyament de les llevadores de NaC.
En aquest cas, no només és la decisió de parir a casa, sense cap tipus d’anestèsia, lluitar contra les pors i prejudicis de la societat, si no que a més a més aquesta opció passava per tenir que deixar el meu marit amb la resta dels meus fills aquí, a França, i marxar sola, a les 37 setmanes i perdent el tap, cap a BCN, només amb la nostra filla més petita en aquell moment. Era decidir encarar l’etapa final sense la seva companyia, viure el part com si fos orfe, en companyia de… encara no sabia qui.
Les pors, les pròpies i les alienes, el temps a passar sola, el record del dolor… una motxilla massa feixuga, que les llevadores van ajudar-me a portar com millor podia, amb optimisme. I el dia va arribar, i el part va desenvolupar-se un cop més durant el dia, amb els sorolls de la plaça, gent que va i ve, la casa plena, la llum del sol…. i jo intentant concentrar-me, mesurant el temps i la intensitat d’unes contraccions que sabia que poc a poc anirien pujant d’intensitat… i oi tant que ho van fer!
Sense saber encara qui m’acompanyaria en aquells moments, cada persona es va posar en el seu lloc, en el precís moment. Ma germana mitjana es va encarregar de la petitona, que patia al veure’m patir. Ma germana
petita em feia massatges i em transmetia tranquil·litat, ma mare aportava l’experiència de parts anteriors, estava i no estava, com cal estar en aquests moments que no saps que vols ni com. Les llevadores van anar arribant i vam anar provant diverses coses: posicions, dutxes, massatges…. però jo tenia la por al cap, i no volia deixar avançar….
Fins quan et doni igual, em van dir les llevadores. Pariràs quan ja tot ni res importi, quan decideixis entregar-te i obrir-te. És massa gran! Aquest nen! No sortirà! Ja ho he intentat! No puc!
I omplien la piscina, mentre em feien massatges i les contraccions eren molt intenses i s’unien unes amb les altres, sense donar respir. Entra a la piscina! No puc! Em moro! Fa molt mal!
I oi tant que en feia! Cada cop que em movia! Les contraccions em castigaven, com si la meva decisió de parir en lloc de sotmetre’m a una quarta intervenció mereixés un càstig.
I de cop, allí a la piscina, després d’hores de dolor i dolor i més dolor sense avançament constatable, aquella pressió que tants cops havia llegit però que mai havia estat conscient d’experimentar! Un gran cap notant com descendia pel canal, cap a l’arc de foc! Que aquest cop si vaig notar! Crema! Fa mal!
Ja és aquí! Li veiem els cabellets! I les celles… i pam!
Torna a recular! Torna a sortir, i torna a amagar-se!
L’Imma es prepara! Sap el que això vol dir! I aquest nen ha de sortir! Perquè això és el que totes hem vingut a fer! Un akelarre per a rebre un nen que abans de néixer ja ha pres moltes decisions i ens n’ha fet prendre unes quantes més!
A la següent contracció, dóna’t la volta!
No puc!
I pam! Un altre cop! L’Imma pren les decisions, la roser la il·lumina, la mare truca als mossos sense voler, i ma germana quasi s’ho perd per estar aparcant els cotxes… Tanta estona al peu del canó i en 5 minuts tot ha canviat.
L’Imma va a buscar un braç, li costa, però el treu. Ara falta l’altre. Els segons es fan minuts eterns, ja no sé si els veïns em senten o no, ja m’és igual, tot m’és igual, tant si em moro… Dos braços a fora, i la resta del cos s’esmuny entre les cames, com si fos la pastilla de sabó a la dutxa. I per fi als meus braços. No arriba gaire a munt, perquè el cordó és curiosament curt. El sento lliscós sobre el meu pit, no plora, no reacciona, és com un nino trencat… I ploro, per l’esforç, però també perquè no el sento viu.
No respira! Dic! I li faig massatge a l’esquena…. Tinc por, de que allò sigui la benvinguda i l’adeu.
Però les llevadores em miren tranquil·les i em diuen, si que respira! I llavors tus! I gemega! I jo ploro encara més! Perquè és viu! Perquè és una realitat! Perquè és un naixement aconseguit entre totes! Jo no m’ho creia! I no sé si elles creien que jo ho creia! Però per això mateix, potser, totes ho vam fer possible.
Desprès d’aquell primer instant màgic de mirar-nos als ulls per primer cop, ell amb presses i jo en càmera lenta, per a no oblidar-ho mai, la placenta es va fer esperar. Ara no podia ser que després de fer el més difícil, aquella placenta ens donés la tabarra… però no ho va fer.
Després de minuts de calma, el meu cos un cop més es contreia per a fer la darrera feina, i per fi ja podíem dir que s’havia acabat. Una placenta que es pot tocar, observar d’ aprop, reconstruir on estava el bebè, i on estava unida a mi. Quina alta tecnologia, quina perfecció!
I ja amb el trofeu a les mans, un facetime amb el pare de la criatura, que ha viscut el part per whatsapp, patint, per si en el darrer moment calia sortir corrents. Ara el que haurà de buscar un vol corrents serà ell, per a l’endemà venir a agafar el seu nou fill en braços.
I aquesta és la curta història del naixement del Grau. El nen que va decidir venir, que va fer un esforç enorme per quedar-se i que va néixer per on havia de néixer, quan havia de néixer, i de la manera que ho havia de fer. Un nen que es va presentar per etapes en societat, ja que néixer en un altre país és el que té. Un nen de família expatriada, amb naixement expatriat.
Un nen que alguns el volien fer néixer francès i que ell volia ser gracienc.
Un final més que feliç, un part PvdCd2PVd2C… masses sigles per a dir gràcies a NaC per a creure en mi i permetre’m viure aquesta experiència meravellosa que és parir conscientment, en llibertat d’eleccions, informada i empoderada.
Gràcies Gràcies Gràcies
Al meu marit! Que va sacrificar la seva presència en el naixement del seu fill, per a que el seu fill tingués un naixement digne i respectat
Mil gràcies, a tota la família i els amics que enseguida van entendre el perquè de tota aquesta logística complicada i arriscada.
Ara si. Ja hi som tots. De veritat.
[:ca]
Decidir, empoderar-se, informar-se i preparar-se per un part conscient i respectat. Pot semblar fàcil, de dir, si més no. De fer, ja és una altra cosa.
Parir i gestar és un acte que fem les dones en exclusiva. Són els nostres cossos qui realitzen tot l’esforç per a carregar un ésser creat amb amor entre dues persones. Però és la dona qui passarà per l’acte de donar vida, el seu cos i la seva ànima quedaran modificades, segurament, per a tota la vida.
Per tant, jo sóc de les que creu que és la dona la que ha de prendre les decisions que sobre aquesta etapa de la vida li pertanyen, i que el seu company, el que millor pot fer, és recolzar-la i encoratjar-la per a que prengui aquestes decisions.
I tinc la sort de ser una dona que s’informa i vol prendre decisions, i molta més sort de tenir un company de viatge que ho entén, respecta, encoratja i assumeix.
Així que, després d’haver passat per dues cesàries no-necessàries, haver viscut dos parts naturals totalment conscients, un d’ells a casa, i haver patit el revès d’haver acabat en cessaria en el tercer intent de part (i segon a casa) per manca de recolzament professional (vivint a l’estranger, hi ha coses que o són difícils o directament són impossibles), per al nostre sisè fill vam decidir viatjar 1200 km fins a casa ma mare i intentar un part domiciliar amb l’acompanyament de les llevadores de NaC.
En aquest cas, no només és la decisió de parir a casa, sense cap tipus d’anestèsia, lluitar contra les pors i prejudicis de la societat, si no que a més a més aquesta opció passava per tenir que deixar el meu marit amb la resta dels meus fills aquí, a França, i marxar sola, a les 37 setmanes i perdent el tap, cap a BCN, només amb la nostra filla més petita en aquell moment. Era decidir encarar l’etapa final sense la seva companyia, viure el part com si fos orfe, en companyia de… encara no sabia qui.
Les pors, les pròpies i les alienes, el temps a passar sola, el record del dolor… una motxilla massa feixuga, que les llevadores van ajudar-me a portar com millor podia, amb optimisme. I el dia va arribar, i el part va desenvolupar-se un cop més durant el dia, amb els sorolls de la plaça, gent que va i ve, la casa plena, la llum del sol…. i jo intentant concentrar-me, mesurant el temps i la intensitat d’unes contraccions que sabia que poc a poc anirien pujant d’intensitat… i oi tant que ho van fer!
Sense saber encara qui m’acompanyaria en aquells moments, cada persona es va posar en el seu lloc, en el precís moment. Ma germana mitjana es va encarregar de la petitona, que patia al veure’m patir. Ma germana
petita em feia massatges i em transmetia tranquil·litat, ma mare aportava l’experiència de parts anteriors, estava i no estava, com cal estar en aquests moments que no saps que vols ni com. Les llevadores van anar arribant i vam anar provant diverses coses: posicions, dutxes, massatges…. però jo tenia la por al cap, i no volia deixar avançar….
Fins quan et doni igual, em van dir les llevadores. Pariràs quan ja tot ni res importi, quan decideixis entregar-te i obrir-te. És massa gran! Aquest nen! No sortirà! Ja ho he intentat! No puc!
I omplien la piscina, mentre em feien massatges i les contraccions eren molt intenses i s’unien unes amb les altres, sense donar respir. Entra a la piscina! No puc! Em moro! Fa molt mal!
I oi tant que en feia! Cada cop que em movia! Les contraccions em castigaven, com si la meva decisió de parir en lloc de sotmetre’m a una quarta intervenció mereixés un càstig.
I de cop, allí a la piscina, després d’hores de dolor i dolor i més dolor sense avançament constatable, aquella pressió que tants cops havia llegit però que mai havia estat conscient d’experimentar! Un gran cap notant com descendia pel canal, cap a l’arc de foc! Que aquest cop si vaig notar! Crema! Fa mal!
Ja és aquí! Li veiem els cabellets! I les celles… i pam!
Torna a recular! Torna a sortir, i torna a amagar-se!
L’Imma es prepara! Sap el que això vol dir! I aquest nen ha de sortir! Perquè això és el que totes hem vingut a fer! Un akelarre per a rebre un nen que abans de néixer ja ha pres moltes decisions i ens n’ha fet prendre unes quantes més!
A la següent contracció, dóna’t la volta!
No puc!
I pam! Un altre cop! L’Imma pren les decisions, la roser la il·lumina, la mare truca als mossos sense voler, i ma germana quasi s’ho perd per estar aparcant els cotxes… Tanta estona al peu del canó i en 5 minuts tot ha canviat.
L’Imma va a buscar un braç, li costa, però el treu. Ara falta l’altre. Els segons es fan minuts eterns, ja no sé si els veïns em senten o no, ja m’és igual, tot m’és igual, tant si em moro… Dos braços a fora, i la resta del cos s’esmuny entre les cames, com si fos la pastilla de sabó a la dutxa. I per fi als meus braços. No arriba gaire a munt, perquè el cordó és curiosament curt. El sento lliscós sobre el meu pit, no plora, no reacciona, és com un nino trencat… I ploro, per l’esforç, però també perquè no el sento viu.
No respira! Dic! I li faig massatge a l’esquena…. Tinc por, de que allò sigui la benvinguda i l’adeu.
Però les llevadores em miren tranquil·les i em diuen, si que respira! I llavors tus! I gemega! I jo ploro encara més! Perquè és viu! Perquè és una realitat! Perquè és un naixement aconseguit entre totes! Jo no m’ho creia! I no sé si elles creien que jo ho creia! Però per això mateix, potser, totes ho vam fer possible.
Desprès d’aquell primer instant màgic de mirar-nos als ulls per primer cop, ell amb presses i jo en càmera lenta, per a no oblidar-ho mai, la placenta es va fer esperar. Ara no podia ser que després de fer el més difícil, aquella placenta ens donés la tabarra… però no ho va fer.
Després de minuts de calma, el meu cos un cop més es contreia per a fer la darrera feina, i per fi ja podíem dir que s’havia acabat. Una placenta que es pot tocar, observar d’ aprop, reconstruir on estava el bebè, i on estava unida a mi. Quina alta tecnologia, quina perfecció!
I ja amb el trofeu a les mans, un facetime amb el pare de la criatura, que ha viscut el part per whatsapp, patint, per si en el darrer moment calia sortir corrents. Ara el que haurà de buscar un vol corrents serà ell, per a l’endemà venir a agafar el seu nou fill en braços.
I aquesta és la curta història del naixement del Grau. El nen que va decidir venir, que va fer un esforç enorme per quedar-se i que va néixer per on havia de néixer, quan havia de néixer, i de la manera que ho havia de fer. Un nen que es va presentar per etapes en societat, ja que néixer en un altre país és el que té. Un nen de família expatriada, amb naixement expatriat.
Un nen que alguns el volien fer néixer francès i que ell volia ser gracienc.
Un final més que feliç, un part PvdCd2PVd2C… masses sigles per a dir gràcies a NaC per a creure en mi i permetre’m viure aquesta experiència meravellosa que és parir conscientment, en llibertat d’eleccions, informada i empoderada.
Gràcies Gràcies Gràcies
Al meu marit! Que va sacrificar la seva presència en el naixement del seu fill, per a que el seu fill tingués un naixement digne i respectat
Mil gràcies, a tota la família i els amics que enseguida van entendre el perquè de tota aquesta logística complicada i arriscada.
Ara si. Ja hi som tots. De veritat.
[:]