Naixement de la Berta

Jana 04/03/2011
El dia 4 de Març de 2011 va néixer per cesària programada per natges a la Clínica Sagrada Família la meva primera filla.
La Jana va néixer a la setmana 37+5. Amb el temps he pogut saber que podria haver esperat en posar-me de part per practicar la cesària si finalment era aquella la única opció. El ginecòleg que tenia en aquell moment li era més rentable practicar-me la cesària llavors que no pas esperar a que la meva filla decidís el dia que estava preparada per néixer.
No tinc mal record de la cesària, però considero que seria de gran ajuda pels recent nascuts i per les mares si aquestes poguessin ser més humanitzades. Al no deixar-hi entrar al pare, l’única persona que va estar en tot moment amb mi i a la que li agraeixo enormement la seva companyia i empatia, va ser l’anestesista. Quan van extreure a, la Jana del meu ventre me la van apropar a la cara ja vestideta i amb barret, i ni jo ni el pare vam tenir la opció de fer el pell amb pell. La Jana va ser col·locada en un llitet tèrmic. No hi ha cap evidència científica que recolzi aquesta pràctica avui en dia, és més, el pell amb pell amb la mare ajuda a prevenir d’hemorràgies i ajuda a la instauració d’un bon vincle i d’un bon inici de la lactància materna.

El tracte amb la llevadora, des del primer moment, va ser molt fred. Jo estava molt nerviosa abans de la intervenció i ella amb la seva actitud no em va ajudar a relaxar-me. Fins llavors considerava que la tasca de la llevadora era acompanyar i cuidar de la dona embarassada.
Durant l’ingrés no em vaig sentir gens cuidada ni acompanyada. A dia d’avui encara ho recordo amb tristesa i indefensió. Després d’estar 24hores sense aixecar-me després de la intervenció, la infermera que treballava el dia 5 de Març en torn de matí em va venir a aixecar del llit per fer-me la higiene. Li vaig repetir que em trobava marejada, tot i així va insistir i vaig acabar desmaiada al terra. Durant l’ingrés també se’m va provocar una flebitis. Vaig estar-me queixant del mal que em provocava la via durant un dia sencer, finalment me la van retirar quan vaig veure que tenia tota la mà inflada. L’explicació que em van donar va ser que era per la immobilitat o una mala postura que havia adoptat al dormir.

La lactància materna no va ser gens fàcil. Els inicis van ser molt durs i difícils. La informació que rebia per part del personal era completament contradictòria. Considero que seria d’una gran ajuda que s’incentivés al personal a formar-se en lactància per tal de poder ajudar a les noves famílies en els seus començaments. En tot l’hospital i referent a aquest tema només puc agrair l’ajuda del Dr Jaume Mas i de la infermera Montse. A dia d’avui se que a tots dos els hi faltaven coneixements, però com a mínim l’empatia, l’acompanyament i les ganes per ajudar les tenien. Em vaig sentir literalment violada quan una infermera de la nursery completament desinformada en lactància i en el meu cas en particular ,es va presentar a l’habitació insistentment volent fer la tàctica de la doble pesada a la Jana. Li vam argumentar que la nena s’havia passat mamant tota la nit i que ara al matí dormia. Ella va insistir que la nena havia perdut molt de pes (cosa no certa ja que unes hores més tard ens ho va reconèixer el pediatra) i que estava desnodrida i deshidratada, va insinuar lo mala mare que era. Va insistir fins al punt d’obligar-nos a donar-li un biberó i de que la nena se’l prengués davant seu. Em va fer sentir tan malament aquest fet….cada vegada que hi penso se’m fa un nus a l’estómac. En aquell moment, puerpera perduda, recent operada i primerenca no em vaig saber defensar de tal atac.

Crònica del naixement de la Berta :

Em considero una persona molt afortunada, ja que les meves dues filles m’han ensenyat grans coses només en els seus naixements. La Jana va néixer a la setmana 37+5 per cesària programada per natges. Amb ella vaig aprendre a no tenir fer cega en els metges, que els bebès han de decidir el dia que volen néixer i que la responsabilitat del que decidim o fem sempre recau en nosaltres. La Berta m’ha ensenyat que no tot es pot controlar i a afrontar les coses tal com venen amb un somriure als llavis.

Després del naixement de la Jana hi havia alguna cosa que no em quadrava, sentia com si m’hagués perdut quelcom, com si l’embaràs no hagués acabat. Per aquesta raó vaig començar a buscar informació per posar nom als meus sentiments. Vaig conèixer la llista de “apoyocesareas” i vaig aprendre moltíssim. Va ser allà on vaig sentir parlar per primer cop de NaC, i va ser a partir de llavors que vaig comprendre el que ens havien robat en el naixement de la Jana. Vaig llegir moltíssim, i vaig arribar a  la conclusió que si em quedava novament embarassada pariria a casa amb NaC ja que tenint cesària prèvia anar a un hospital suposava acceptar tot d’intervencions innecessàries.

I llavors em vaig quedar embarassada. Varen anar passant les setmanes i jo estava pletòrica. Vam fer la primera visita informativa a les 16 setmanes d’embaràs, i vam sortir convençudíssims, tant el Sergi com jo ho teníem clar, lluitaríem per un part a casa. Vaig buscar una ginecòloga respectuosa que a la vegada sabés atendre parts de natges (una de les meves grans pors; que la Berta no es girés). La Berta es va fer pregar ja que finalment va fer la tombarella a la setmana 34 d’embaràs.

Quan la Luci i la Maria van confirmar la posició de cap palpant-me la panxa…va ser tan emocionant! Va ser a partir de llavors que vaig començar a visualitzar perfectament el part a casa.
Les setmanes anaven passant i jo em trobava meravellosament bé. Vam arribar a la setmana 37 i l’equip es va posar de guàrdia. Finalment ens acompanyarien la Luci i  la Roser.
Vam planificar un pla A, B i C per tal de tenir-ho tot controlat el dia del part. Per mi era molt important que la Jana estigués amb nosaltres, o en defecte amb el Sergi. Li havíem parlat de tot el procés i estava molt emocionada amb el naixement de la seva germana.

En una de les visites de les llevadores, la Inma palpant-me la panxa va dir que la Berta no seria tan gran com la seva germana (3,460 kg a la setmana 37+5), i que no passaria de la 40, com s’equivocava….

El dia 31 de novembre vaig anar a una trobada de parelles per a veure si escoltant els relats aconseguia segregar prou oxitocina com per posar-me de part. Estava molt emocionada. Ja portava alguna nit amb contraccions i pensava que el part arribaria en breu. Aquella nit i les següents recordo anar-me’n al llit amb una sensació d’il·lusió infinita (era com si fos la nit de reis!)`. Durant aquelles nits tenia contraccions durant unes 4-5 hores però sempre s’acabaven parant. Evidentment pel matí estava esgotada i necessitava descansar per recuperar forces. Així vaig passar uns quants dies…

La nit del 4 de Novembre tot indicava que estava de part. Les contraccions ja van començar a la tarda i no paraven. A la 1 de la matinada vam informar que semblava que la cosa anava de veritat…per fi semblava que m’havia posat de part! Aquella nit la vaig passar a 4 grapes recolzada a la pilota, acompanyada de la Luci, la Roser, la Bàrbara, el Sergi, la Gotxan i amb la Jana dormint a l’habitació del costat. Les contraccions eren rítmiques cada 2 minuts i bastant intenses. Però es va fer de dia…i la Berta encara no havia sortit. Jo estava esgotada, portava moltes nits en prepart i durant aquesta última no havia pogut descansar en cap moment ja que les contraccions no m’ho havien permès. Vaig entrar a la piscina per a veure si passava alguna cosa…Allà per fi vaig poder descansar 10 minuts seguits. Les contraccions es van espaiar. Vam acordar un tacte amb elles, per saber com havíem de seguir a partir de llavors. Tot indicava que aquella nit naixia la Berta…i no havia estat així.

La Luci em va fer el tacte…coll esborrat i dilatada de mig centímetre. No entenia res…no havia dilatat!?!? Les contraccions no eren productives, però no paraven…no podia estirar-me per què  al llit em molestaven massa. Em van dir de prendre alguna copeta d’alcohol per parar-les. Em vaig prendre dos xupitos de limonccelo. Feia que no bevia més de 4 anys…i el meu estómac no li va agradar gaire la idea, vaig anar directe al wc amb una diarrea descomunal. Visca vaig pensar! El meu cos es prepara. Les contraccions es van parar i vaig dormir durant tot el dia. Vaig parlar amb la Berta i li vaig demanar treva per recuperar forces i recuperar-me anímicament. A les 5h de la matinada del dia 7 van retornar les meves amigues i ja no em van abandonar. Les llevadores van venir aquell divendres a fer visita i acupuntura. Des de el dia del fals part estava prenent homeopatia també.

A les 5 de la tarda les contraccions ja eren més intenses i només les suportava a la dutxa i de peu. A les 7 vam trucar a la Roser per informar-la de la situació, i a l’escoltar com passava una contracció va dir que allò si que era part. Quan va arribar vam omplir la piscina i m’hi vaig posar…que bé ques’hi estava…Vaig passar la nit encaixant contraccions a la piscina, penjada d’un fulard i recolzada a la paret movent malucs. A les 5 de la matinada em van fer un altre tacte…coll esborrat i dilatada 1cm…com?¿?¿? No dilatava!!!! La luci em va dir que tot estava molt tou i que em podia ajudar a dilatar manualment….vaig accedir entre llàgrimes. No entenia res, per què no dilatava? Vaig arribar als 6cm. Les següents contraccions les vaig passar a la piscina. Van ser al·lucinants! Quina passada!!! Eren tan fortes que gairebé salto fora de la piscina!

Va haver un moment de la nit que es van començar a espaiar. Em negava a que tornés a passar com la primera nit…així que vaig començar a buscar les contraccions com una boja: entrava i sortia de la piscina, corria pel passadís,… Recordo pensar; Que forta que soc!!tot el q estic aguantant i com ho estic gaudient! en aquell moment em veia capaç de pujar a l’Everest i tot!
A les 8 del matí la Jana es va despertar. Va sortir de l’habitació i va veure les llevadores al menjador i a mi a la piscina, i amb tota la naturalitat del mon va dir; bon dia, “vull un bollito”.

Teníem previst fer un altre tacte a les 9 del matí però la cosa es va allargar fins les 12h. Estava igual…però aquest cop amb el coll dur. Em van punxar buscapina i vam quedar en valorar-ho al cap d’una hora. Estava de “baixón”…vam començar a parlar d’hospital. No m’ho podia creure….jo podia aguantar, però semblava que la Berta no tenia el cap ben recolzat i q per això jo no dilatava…
Al cap d’1h el coll estava tou novament, però tot seguia igual. Part estancat. Hem de fer trasllat. Vaig plorar molt, tenia pànic a l’hospital. I ja em van dir que necessitava epidural per a veure si així la Berta es movia. Així que la cascada d’intervencions estava assegurada.

Em van recomanar Corachan, la meva Dra. intentaria si o si un part vaginal. Vam trucar a hospital i a la mateixa Dra. per assegurar-nos que estava de guàrdia i per avisar que anàvem. Jo seguia amb les contraccions cada 2minuts. Em van donar Ventolin per disminuir-les. Durant el trasllat només en vaig tenir dues. Ara ja odiava les contraccions improductives que tenia. La Roser ens va acompanyar en el cotxe fins l’entrada de la sala de dilatació on ja no la van deixar passar.

Un cop a dins de l’hospital vam començar amb tot el pack. Jo anava accelerada, les contraccions havien disminuït molt degut a les inhalacions que portava fent des de que havíem decidit trasllat. Em van dir d’estirar-me per posar corretges i em van agafar una via. Em vaig posar a plorar…veure’m amb la via era recordar-me de tot lo viscut ara feia un any amb el Hutch i la quimio. Una llevadora va empatitzar amb mi, la Marta, i es pot dir que em va estar acompanyant durant tot el part, ella va ser la llevadora “bona”.

Quan vaig veure la meva ginecòloga la vaig abraçar i li vaig dir; que sàpigues que no tenia gens de ganes de veure’t avui, però ara que se que estàs aquí, estic molt contenta. Ella sabia com desitjava un part a casa…

Després em van posar la peridural, jo li tenia pànic. Sabia els riscos que tenia al posar-me-la i realment no tenia ganes d’assumir-los. Li vaig estar donant la tabarra a l’anestesista que si us plau anés en compte. Un cop posada recordo estirar-me a la camilla i relax per fi. Portava moltes hores sense dormir i molts dies sense descansar realment. Però a la meva pregunta de: Que puc fer per ajudar a que la Berta neixi? Li va seguir la resposta; tu relaxa’t i descansa. Com????Havia perdut tot control del part, aquella frase em va fer molt de mal…ara ja no controlava res, estava a les seves mans, i sabia que una intervenció portaria a una altre i així fins al final. Em van trencar la bossa. Aigües verdes. Aquí la llevadora (diem-li dolenta, per què era més poc empàtica la noia…) va dir:  “ya lo sabia yo…” Vaig començar a segregar adrenalina parlant amb ella, i a plorar seguidament…aquella dona estava insinuant cesària…amb tot el que havíem lluitat per acabar així. Ens va dir que les contraccions eren molt espaiades i que així no podia néixer la Berta.

Va venir la llevadora bona i em va tranquil·litzar. Em va començar a col·locar en postures estranyes per afavorir la rotació de la Berta. I vaig començar a relaxar-me. Necessitava desconnectar per a que el meu cos comencés a segregar novament oxitocina. Em van començar a posar oxitocina en vena també. Cada vegada que s’apropaven a mi els hi recordava que tenia cesària prèvia i que anessin en compte.

La Marta va seguir posant-me en posicions estranyes, però la Berta no rotava i seguia alta. L’ombra de la cesària va tornar a aparèixer. Vam parlar molt i vaig plorar més per acceptar el que podia ser. Em van explicar el protocol de la cesària, res de pell amb pell al néixer amb la mare. Se’m va caure el mon als peus…jo que li volia donar la millor benvinguda a la meva filla…i si m’acabaven obrint no podia donar-li ni el pell en pell que totes dues ens mereixíem.

Després de la llarga conversa i de plorar molt i molt vaig acabar acceptant el que podria arribar a ser, vaig acceptar que tot estava fora del meu control i que m’havia d’adaptar al que fos. Va entrar la ginecòloga i les llevadores en alguna ocasió a fer “pràctiques” de pujos dirigits, els quals se‘m donaven fatal perquè realment no notava res de res.
A partir d’aquí tot ho tinc molt borrós. Se’m va despertar la meitat del cos de l’anestesia i vaig començar a notar totes les contraccions. Però aquestes eren super intenses…i jo estirada a la camilla sense poder moure’m per encaixar-les millor. Vaig començar a cridar, a plorar i a empènyer per mi mateixa ja que era la única cosa que m’alleujava. Recordo les paraules del Sergi: tranquil·la, és el teu cos el que fa la contracció. I jo increpar-li un; es la puta oxitocina artificial, això no te res de natural!!

En aquell moment va entrar la ginecòloga i em va fer un tacte. Ella realment anava convençuda d’anar a quiròfan, però va voler mirar a veure com estava tot per si de cas. Però si ha baixat molt! va dir. Puc ajudar-la amb fòrceps. Vaig començar a plorar. Jo li tenia pànic als fòrceps. Li vaig suplicar que usés qualsevol altre cosa, però ella em va explicar que era la única opció. Jo, que no volia part instrumentalitzat per res del mon, que abans preferia cesària vaig accedir (havent-se’m despertat la meitat del cos em vaig imaginar que em posarien anestèsia general, i només em faltava això!). Al moment de posar-me els fòrceps em van passar moltes coses pel cap; incontinència fecal i urinària, adéu a les relacions sexuals i si us plau que la Berta no patís cap mal.
Instants després recordo una cosa gegant a sobre meu, gegant, viscosa i calenteta. Era la Berta!!!! Que gran!!!van exclamar tots. I es que tothom s’esperava un bebè petit…La Berta va pesar 3,920.
Quan la vaig agafar recordo pensar en tots els relats de part a casa on les mares miraven els seus nadons i contaven els ditets…jo estava tan cansada. Com al final havia estat un part intervingudíssim no vaig ni esperar a que la Berta fes la presa espontània, la vaig enganxar jo directament al pit. I que bé que mamava! Que forta que era! estic convençuda que s’hagués pogut enganxar ella soleta sense cap tipus d’ajuda.

Quan ja la vaig tenir enganxada al pit vaig començar a donar les gràcies a tot el personal. Havia estat un part de merda, super medicalitzat, però que coi! Ens ho havíem currat i finalment la Berta havia nascut per on havia de néixer i ara estava fent el tan desitjat pell amb pell.

En mig del meu enamorament recordo mirar cap avall i veure la cara de la meva ginecòloga. M’estàs tallant el rollo li vaig dir, acaba ja! I ella tota apurada; és que hi ha un punt que no para de sagnar. Em va fer episio, i em vaig estripar. A part els fòrceps em van fer una ferida al fons de tot de la vagina. A l’hora de cosir-me em van fer un punt anal i la ginecòloga va dir-me de deixar-me la sonda 48h ja que amb els fòrceps havia tocat la bufeta i volia assegurar-se que cicatritzava sense problemes.

No em va poder frenar l’hemorràgia cosint-la, i va optar per un taponament vaginal. Després d’una llarga estona ens van portar a planta. Al Sergi li van fer anar per un altre cantó per canviar-se.
Fins llavors havíem estat junts en tot moment i barallant-nos amb tothom qui calgués per a que es respectessin els nostres drets. A la Berta no la van rentar. El cordó li van tallar quan va deixar de bategar, la vita k li van donar via oral i la pomada oftàlmica li van pors 24h més tard. Només ens van separar dos minuts per a que el pediatra la revisés, amb son pare al costat, evidentment.
Amb la camilla vam passar per la nurserie on allà em van oferir un bressol per posar a la Berta. Molt amablement, o no, vaig refusar-la dient que no pensava separar-me d’ella ni un instant. Me la van dur igualment a l’habitació. Tothom em preguntava si em trobava bé. Jo la veritat es que estava molt cansada, i es veu que molt pàl·lida, però tenia por de dir que no em trobava bé perquè no volia que em separessin del meu bebè.

Un cop a dins em va envoltar tot de personal i em van demanar a la Berta per passar-me de la camilla al llit. Em vaig negar, vaig dir que la nena només l’agafaria son pare, que amb el que ens havia costat tot plegat no pensava separar-la de nosaltres en cap moment. Vam esperar a que el Sergi tornés, i un cop amb la Berta als seus braços em van passar al llit.
Vaig agafar novament a la Berta i me la vaig posar al pit. Vam arribar a l’hospital a les 14h i la berta va néixer a les 19,15h. Tot plegat va anar molt ràpid.
La família va arribar amb la Jana a les 21h. La Jana venia dormida i la vam estirar al sofà llit. Va despertar a les 2 de la matinada i mai oblidaré aquella cara de desconcert i de felicitat a la vegada al dir-li que la Berta havia nascut i que si la volia agafar en braços.

En aquell moment jo estava molt dèbil…però no ho sabíem. Recordo veure borrós i lamentar tenir la mirada tan cansada per no poder gaudir prou d’aquell moment.
El personal entrava cada poc a l’habitació. No em deixaven descansar i estava molt cansada.
Cap allà a les 3 del matí va entrar una ginecòloga que molt amablement em va aconsellar de fer-me dues transfusions. Estava molt baixa d’hemoglobina i no parava de sagnar.
Vaig demanar pros i contres i vaig acceptar després d’escoltar la frase: és que és de vida o mort. Aquella nit em van passar dues bosses de sang. Al matí següent va venir la meva ginecòloga a veure’m i a aconsellar-me de posar-me’n dues més.

En tot aquell impàs vaig tenir a la Berta enganxada al pit en tot moment. Tenia via a tots dos braços i la veritat es que era una mica dificultós fer pit en aquelles condicions. Vam passar tot el cap de setmana entre cotons. Super mimats en tot moment. I va arribar dilluns.

El Sergi i la Jana van marxar a l’escola i jo em vaig quedar acompanyada de mons pares i posteriorment també de la meva sogra. Aquell matí em van retirar la sonda i van posar molt d’èmfasis en que havia d’orinar per mi mateixa.
Van venir les infermeres a aixecar-me. Portava des del moment del part enllitada. Estava marejada i super adolorida, em feia moltíssim mal tot el sol pelvià. Vaig caminar acompanyada de dues d’elles fins a la butaca i em van deixar asseguda. En aquell moment em van venir a fer una visita la Roser i la Bàrbara. Em van deixar asseguda amb la intenció de que mengés a la mateixa butaca. Vam estar buscant la millor postura…i em vaig desmaiar. Entre la meva sogra i les dues llevadores em van portar al llit. Ma mare tenia la Berta als braços.

A partir de llavors va ser una lluita constant. Aquell dia el personal mèdic em va tenir completament oblidada…i em van ingressar a la Berta per icterícia, Coombs positiu, van dir. Necessitava estar a la sotal llum ultraviolada, a nounats, on evidentment no m’hi podien dur amb la camilla…ens havien de separar. Van ser uns dies horribles. Dels pitjors de la meva vida. Un any més tard encara em costa recordar-los sense llàgrimes als ulls. La Berta va estar ingressada 2 llargs dies. Ens van donar l’alta definitivament el 13 de novembre (tinc claríssim que a partir d’ara el 13 de novembre serà un dia a celebrar). Vaig fer extracció poderosa per intentar evitar que la Berta prengués gaire llet de fórmula (la pujada de llet va ser brutal!).
Recordo patir el dolor més gran del món el dia que em vaig aixecar (vam estar 23h separades ja que el dolor m’impedia aixecar-me del llit i seure en una cadira)i vaig  seure a la cadira de rodes per anar a nounats.

El moment que a nounats se’m va enganxar després de 23h va ser màgic…les nostres mirades es varen creuar…i ohhh…se’m va quedar fregideta als braços. Recordo anar a cada 3h a veure-la i alletar-la (els coneixements que tenen de lactància a la Corachan no deixen de sorprendre’m), el dolor m’obligava a estirar-me al llit entre presa i presa.
Recordo aquell dolor de “cul”…pufff…el pitjor que he tingut a la vida!
Recordo les anades i vingudes del Sergi…el voler triplicar-se i estar per totes.
Recordo l’ajuda incondicional de la família…sense ells hauria estat insostenible la situació.
Recordo la paciència de la Jana.
Recordo les ganes de que ens donessin l’alta i de perdre de vista a tot el personal de l’hospital.
Recordo les visites de les meves estimades llevadores, dels missatges de mòbil, de les trucades, de l’acompanyament en aquells horribles dies.
Recordo la lluita del Sergi i meva, érem un, contra tots, sempre demanant explicacions, lluitant pels nostres drets, que orgullosa que estic de nosaltres al recordar aquells dies…
I recordo l’alta…el dolorós viatge en cotxe, i la sensació d’estirar-me al llit, pell amb pell amb la Berta…i amb la Jana al costat…felicitat absoluta!

Amb la Jana no vaig saber el que era una contracció…amb la Berta les vaig gaudir. Res va anar com jo volia i tot es va torçar. Tot i així, ara quan aviat farà un any del naixement de la Berta…revisc els dies amb nostàlgia i estic satisfeta del camí recorregut. No canviaria res, tot i que no li desitjo a cap mare la separació del el seu nadó

Share this Post: