[:es]De nou sóc en un avió, tornant cap a Manchester. Acabem de travessar la barrera de núvols que m’han acomiadat aquest matí a Barcelona i el sol brilla de nou per la petita finestreta que tinc al costat, com per fer-me recordar tot el que deixo aquí. Aquest cop me’n torno amb una sensació agredolça, i ja tinc planejada la meva propera escapada a Barcelona. I és que avui justament fa una setmana que, quan despuntava l’alba, va venir la nostra petita Arlet al món, i ja la trobo a faltar. .
L’Arlet és la meva primera neboda, i la primera personeta de la seva generació en la família.
Ha estat una nena esperada i estimada des del moment en què només era un projecte, quan la meva germana Laura i la seva parella, l’Àngel, planejaven tenir un fill. D’això ja fa gairebé dos anys, dos anys que ens han servit a tota la família per anar acumulant piles i piles d’entusiasme i d’amor que, per fi, ja tenen un destinatari!
Com tot el que es bo en aquesta vida, l’Arlet s’ha fet esperar des del principi. Va trigar un any en aparèixer en forma d’embrió al ventre de la meva germana, quan va estar segura que la desitjaven de veritat, tant que estaven disposats a provar tot tipus de mètodes per tenir-la. Allà a dins, va anar creixent poc a poc, convertint-se ja en el centre de totes les atencions. L’embaràs va ser tranquil i feliç, només calia veure-li la cara a la Laura per saber que la nena que tenia dins tan sols li aportava coses boniques. Jo, des de Manchester i en les meves visites a Barcelona que cada cop eren més freqüents, disfrutava cada fase, comprovava com anava creixent i arrodonint-se una panxa que jo considero com una de les panxes d’embarassades més elegants, li parlava a l’Arlet i m’emocionava amb cada petit moviment dels seus peuets, i fins i tot em feia il·lusió conèixer els vòmits i d’altres efectes secundaris no tan agradables. Cap a les 38 setmanes de gestació, la Laura em va dir que ja podia fer la motxilla i agafar l’avió, que la nena arribaria en qualsevol moment.
Vaig venir i vaig passar-me els dies expectant, amb el mòbil constantment encès a la butxaca i amb la ment només pendent del dia del part. La Laura i l’Àngel havien decidit que l’Arlet naixeria a casa, i jo tindria el privilegi de ser-hi present i d’ajudar-los en aquell moment tan important. Cada nit hi somiava, i al meu cap s’hi reproduïen tot tipus de parts: un en que la nena ja sortia caminant, un en què ja parlava des de dins de la panxa, un en que l’Arlet era llarga com un espagueti i no acabava de sortir mai… Allò va convertir-se gairebé en una obsessió fins que un dia vaig anar a una de les visites que les llevadores feien per controlar com anava l’embaràs. Elles ens van aconsellar paciència, l’Arlet sortiria quan ella ho decidís, tan podia ser al dia següent com al cap d’un mes, però per sort em quedava el consol de poder observar-la des de fora de la panxa, per anar-la coneixent. Les llevadores em van ensenyar a reconèixer com estava col·locada la nena dins de l’úter i a escoltar-li el cor directament amb l’orella. Se sentia perfectament, com un petit tambor que bategava i vibrava amb força. Allò va fer canviar tots els meus plans, em vaig intentar relaxar i per distreure’m em vaig dedicar a visitar amics a diferents llocs de Catalunya, vaig aprofitar el temps per aclarir idees. De fet en vaig poder aclarir moltes, d’idees, perquè l’Arlet encara va estar-se tres setmanes més nedant còmodament en el seu líquid amniòtic.
L’espera no va ser tan fàcil per la meva germana, que havia de dur la nena constantment a sobre i suportar els més de 30 graus de temperatura de l’estiu. Cada cop estava més cansada i, cap a la setmana 41, tan ella com jo ens vam dedicar a matar el temps menjant xocolata, i potser per això l’Arlet ha acabat sortint tan activa i espitosa. Tothom tenia solucions i remeis per fer arribar el moment del part i ella els va provar tots: incomptables tasses de xocolata amb canyella, llargues passejades, pel·lícules que fessin riure, sexe, copeta de xampany… Però finalment vam arribar a la conclusió que l’Arlet era una nena amb personalitat, cap tassa de xocolata li diria quan havia de sortir. Ella naixeria quan ho veiés clar, perquè, com ens van explicar les llevadores, ara era ella i només ella qui tenia el poder de provocar el part. Tot i això, la meva germana va provar els dos mètodes que tenia al final de la llista: la maniobra de Hamilton (que li va fer l’Imma, la llevadora)i l’oli de ricí, que, en un principi, només va aconseguir que li quedessin els intestins ben buits.
El dia abans que entréssim en la setmana 43 era un dissabte ennuvolat i fresquet, i vaig decidir pujar el Tagamanent amb una amiga per alliberar tensions i deixar de menjar xocolata esperant la petita. Va ser una excursió molt agradable, i fins i tot vaig aprofitar l’ocasió per demanar-li a la Verge del monestir que hi havia al cim que ens portés l’Arlet sana i aviat. Aquella nit, mentre els meus pares i jo sopàvem un entrepà en un petit forn de Sabadell, la Laura ens va trucar dient que havia trencat aigües. NO sabem si va ser la combinació explosiva de remeis naturals, o intervenció de la Verge del Tagamanent, o les ganes acumulades de tota la família, el fet era que ja havia arribat l’hora i tots ens havíem de posar en marxa. En sentir l’alarma vaig fer un vot de la cadira i el meu cor es va posar a bategar a mil per hora. Vaig demanar als meus pares que ho deixessin tot i em portessin corrents a Mollet, on viuen la Laura i l’Àngel. Dins del cotxe vaig intentar relaxar-me, no seria de gaire ajuda si entrava a la casa feta un flam de nervis.
Jo m’havia esperat que, fins i tot abans d’obrir la porta, sentiria els crits de la meva germana, que, tot s’ha de dir, no és massa tolerant al dolor i no té problemes en demostrar-ho amb petites escenes dramàtiques. Però quan vam entrar allà ens vam trobar un panorama quotidià, com si aquell fos un dissabte a la nit qualsevol. La meva germana jeia tranquil·lament al sofà amb el seu coixí allargat d’embarassada i l’Àngel feinejava a la cuina. T’havies de fixar en els petits detalls per saber que allà s’hi coïa alguna cosa: el sofà havia estat folrat amb plàstic, la taula s’havia apartat per col·locar-hi la piscineta d’aigua calenta on naixeria l’Arlet, la panxa de la Laura es posava dura com una pedra a cada petita contracció, a la taula hi havia una caixa amb tot el necessari per un part natural i el que preparava l’Àngel a la cuina era un dels seus plats estrella, una empanada gallega que jo li havia demanat per esmorzar el dia que naixés la nena i que ell ja havia començat a fer just després que la Laura hagués trencat aigües. La nit prometia emocions fortes i jo havia vingut preparada, amb un uniforme blanc i la guitarra per amenitzar els moments de descans entre contraccions.
Els meus pares van marxar al cap d’una estona, vora les dotze de la nit, quan l’empanada ja era al forn i la cosa semblava que es posava més seria, i ens vam quedar l’Àngeli i jo, amb instruccions d’informar de seguida que la nena traïes el cap i de trucar les llevadores quan les contraccions fossin constants i cada tres minuts. Elles havien estat en contacte per Whatsapp amb la meva germana des de feia setmanes, i ja eren com un grup d’amigues en qui nosaltres confiàvem cent per cent, ens sentíem segurs a les seves mans. Escrivint això me n’adono que la majoria de vegades parlo en plural, i és que aquest ha estat un embaràs comunitari on ens hem sentit implicats tota la família i ho hem viscut en carn pròpia.
La primera va ser una fase d’escalfament, com per fer-nos una idea del que vindria i posar-nos en situació. Vam plastificar la catifa i vam cobrir-la amb llençols, vam regular els llums i les persianes i vam estar atents a cada reacció de la Laura. Ella s’estava relaxada, estirada de costat en posició fetal, i aguantava els primers dolors respirant profundament i visualitzant cada contracció com si fos una onada que ve i se’n va. De tant en tant s’aixecava per anar al lavabo i per descobrir que cada cop li sortia més líquid amniòtic, i es tornava a estirar al sofà, a sobre d’un empapador per no tacar res. Jo li anava parlant de coses supèrflues, li feia massatges als peus i, de tant en tant, tocava alguna cançoneta tranquil·la perquè es distragués, mentre l’Àngel anava amunt i avall ocupant-se de la logística i controlant les contraccions amb un programa molt re-fantàstic de l’I-phone. L’olor d’empanada acabada de fer envaïa l’espai i l’ambient era distès i relaxat, com de trobada en família.
Van passar dues hores, les contraccions pujaven d’intensitat i cada cop es feien més freqüents. Algun cop fins i tot li provocaven vòmits que l’Àngel recollia diligentment en un recipient de plàstic. Ara ja no eren contraccions silencioses, sinó que venien acompanyades d’un lleu gemec. Em va fer gràcia que, tot i estar gemegant, la meva germana em demanava que no deixés de tocar, i jo encantada, perquè així també em distreia i em sentia útil. Quan va vomitar per tercer cop i ja no teníem més de tres minuts de descans entre un dolor i un altre, vam decidir que havia arribat l’hora de trucar a l’Imma, una llevadora amb moltíssima experiència, que sembla que hagi nascut amb un bebè sota el braç i que té la qualitat de donar calma i seguretat en les situacions més complicades.
Quan va arribar l’Imma vam entrar en la segona fase. Ella i l’Àngel van començar a muntar la piscina, a preparar infusions de farigola i cua de cavall per calmar la inflamació, de canyella i mel per activar les contraccions i de més coses que ja no recordo perquè, per a mi en aquell moment el temps va deixar d’existir i tot va prendre una altra dimensió. Les contraccions havien arribat al punt àlgid d’intensitat i ja no hi havia lloc per a les converses disteses ni per a la música. Els rellotges es van aturar i el silenci de la nit es va apoderar de l’espai, tan sols interromput pels gemecs de “uuuuuh” de la Laura, que ajudaven que la nena anés baixant per l’úter, pels xiuxiuejos tranquil·litzadors i encoratjadors de l’Àngel i meus i per algun consell de l’Imma, que ho anava apuntant tot per retenir cada detall. Poc a poc s’havia anat creant una connexió invisible entre els tres, com si unes mans màgiques ens indiquessin en tot moment el que havíem de fer per tal que la Laura estigués segura i que l’Arlet trobés el camí de sortida sense entrebancs. Asseguts al sofà al seu costat, l’Àngel i jo li posàvem draps humits al front per calmar-li el mareig, li atansàvem l’ampolla d’aigua quan la demanava i li donàvem ànims sense necessitat de parlar, només amb gestos i carícies. L’Imma, que ens deixava fer, intervenia de tant en tant per comprovar amb un aparell que el cor de la nena seguia bategant amb força.
L’energia es feia cada cop més densa, a mesura que els dolors es feien tan forts que la Laura es quedava adormida en els petits moments de descans, per despertar-se de cop amb la contracció a mitja pujada. Tot anava adoptant un caire més seriós, més terrenal, i vaig començar a experimentar una sensació de seguretat i de maduresa que pocs cops he sentit: jo era allà com a instrument per que aquell miracle es pogués produir amb més facilitat i no em podia distreure. Tan sols recordo un moment de distensió, quan a tots ens va agafar una gana sobtada i vam atacar un paquet de galetes Principe, que ens van donar energia per continuar amb l’aventura. La Laura les va vomitar al cap de poc, i va ser llavors quan ella, que havia aguantat i superat estoicament la fase de dilatació, va decidir que omplíssim la piscina d’aigua calenta.
De seguida l’Imma i l’Àngel es van posar a la feina, omplint la piscina amb la mànega que havien connectat a l’aixeta del lavabo i assegurant-se que l’aigua estigués a la temperatura adequada. L’Ima, que havia seguit cada reacció de la Laura atenta i silenciosa, va trucar a la Laia, l’altra llevadora que havia d’assistir el part, per indicar-li que ja podia venir. Allò només podia voler dir una cosa: la meva germana ja sentia l’Arlet com anava baixant i cada cop tenia més ganes d’empènyer.
Ja érem a l’ultima fase, la que anomenen “expulsiva”, i ara, mirant enrere, me n’adono que cap pel·lícula ni cap llibre ni cap història de qualsevol dona que hagi parit abans pot preparar-te per un moment com aquell. Durant tot el procés jo havia estat, si més no, sota control del que passava, podia entendre els moviments de cadascú i reaccionar segons el que tocava. Però allò era diferent. De sobte, tot va canviar, i una força sobrenatural i una energia intensa van ser les protagonistes de l’escena.
Quan la piscina va estar llesta i la meva germana ja s’havia tret la roba, va ficar-s’hi a dins i es va posar tan còmoda com va poder, recolzada a les vores de goma toves de la petita banyera i agafant-se a les nanses. AL principi va seguir amb les contraccions fortes i amb els gemecs de “uuuuuh”, però quan el cap de l’Arlet era prop de la sortida, va sentir la necessitat d’empènyer, amb uns crits esgarrifosos que semblava que provinguessin directament del centre de la terra. Vist i sentit des de fora, mirant els vídeos del part que va fer la Laia, no es pot captar ni una petita part de la màgia que ho envaïa tot, cap càmera professional no és prou bona per recollir la intensitat immensa del moment ni la tensió que regnava al menjador.
Quan va començar la fase expulsiva, la meva germana es va aferrar fort als braços de l’Àngel i jo vaig passar a tenir un paper de suport moral, més que físic. Els instints maternals i animals de la meva germana afloraven cada cop que empenyia, i només podia suportar el contacte de la seva parella, que li donava força per seguir obrint-li camí a l’Arlet. Així que jo em vaig apartar una mica, i vaig intentar transmetre-li ànims i fortalesa des de la distància, tancant els punys amb força i demanant per dins que tot anés bé. Des d’on em trobava, vaig poder notar la transformació que s’esdevenia en la meva germana, que, en qüestió de minuts, va passar de ser “filla” a ser tota una “mare”, lluitant i esforçant-se fins a límits increïbles per dur la seva nena al món. En algun moment, les llevadores, que fins llavors s’havien mantingut una mica allunyada, deixant que tot fluïes de manera natural, van acostar-se per comprovar que ja es veia el cap de l’Arlet com estava a punt de sortir. Va ser llavors quan no vaig poder més i vaig sentir que unes quantes llàgrimes traïdores em rodaven per les galtes. Allò estava passant de debò, en menys de dos minuts tindríem una altra personeta al menjador. La Laura ja sentia allò que en diuen l’aro de foc, que indica que el cap ja està sortint, i la Laia va demanar-li que obrís les cames i li deixés lloc a l’Arlet, que ja tenia ganes de deixar-se veure. Una empenta més, i el cap ja era fora, l’Arlet somreia fins i tot abans de treure el cos, que va sortir gairebé disparat amb una última empenta de la Laura. El sol sortia a fora, començava aquell diumenge 8 de setembre de 2013, i l’Arlet ja era aquí, amb els ulls ben oberts i amb ganes de rebre tot l’amor que havíem anat acumulant durant mesos i mesos.
Nota: Normalement les històries de neixement relaten la vivència de la mare. En aquest cas hem fet una excepció amb l’Alba que relata la seva experiència acompanyant la seva germana Laura durant el naixement de la seva primera neboda: l’Arlet. Per tal d’una millor comprensió del relat dins el seu context creiem convenient comentar que l’Alba és invident.
[:ca]
De nou sóc en un avió, tornant cap a Manchester. Acabem de travessar la barrera de núvols que m’han acomiadat aquest matí a Barcelona i el sol brilla de nou per la petita finestreta que tinc al costat, com per fer-me recordar tot el que deixo aquí. Aquest cop me’n torno amb una sensació agredolça, i ja tinc planejada la meva propera escapada a Barcelona. I és que avui justament fa una setmana que, quan despuntava l’alba, va venir la nostra petita Arlet al món, i ja la trobo a faltar. .
L’Arlet és la meva primera neboda, i la primera personeta de la seva generació en la família.
Ha estat una nena esperada i estimada des del moment en què només era un projecte, quan la meva germana Laura i la seva parella, l’Àngel, planejaven tenir un fill. D’això ja fa gairebé dos anys, dos anys que ens han servit a tota la família per anar acumulant piles i piles d’entusiasme i d’amor que, per fi, ja tenen un destinatari!
Com tot el que es bo en aquesta vida, l’Arlet s’ha fet esperar des del principi. Va trigar un any en aparèixer en forma d’embrió al ventre de la meva germana, quan va estar segura que la desitjaven de veritat, tant que estaven disposats a provar tot tipus de mètodes per tenir-la. Allà a dins, va anar creixent poc a poc, convertint-se ja en el centre de totes les atencions. L’embaràs va ser tranquil i feliç, només calia veure-li la cara a la Laura per saber que la nena que tenia dins tan sols li aportava coses boniques. Jo, des de Manchester i en les meves visites a Barcelona que cada cop eren més freqüents, disfrutava cada fase, comprovava com anava creixent i arrodonint-se una panxa que jo considero com una de les panxes d’embarassades més elegants, li parlava a l’Arlet i m’emocionava amb cada petit moviment dels seus peuets, i fins i tot em feia il·lusió conèixer els vòmits i d’altres efectes secundaris no tan agradables. Cap a les 38 setmanes de gestació, la Laura em va dir que ja podia fer la motxilla i agafar l’avió, que la nena arribaria en qualsevol moment.
Vaig venir i vaig passar-me els dies expectant, amb el mòbil constantment encès a la butxaca i amb la ment només pendent del dia del part. La Laura i l’Àngel havien decidit que l’Arlet naixeria a casa, i jo tindria el privilegi de ser-hi present i d’ajudar-los en aquell moment tan important. Cada nit hi somiava, i al meu cap s’hi reproduïen tot tipus de parts: un en que la nena ja sortia caminant, un en què ja parlava des de dins de la panxa, un en que l’Arlet era llarga com un espagueti i no acabava de sortir mai… Allò va convertir-se gairebé en una obsessió fins que un dia vaig anar a una de les visites que les llevadores feien per controlar com anava l’embaràs. Elles ens van aconsellar paciència, l’Arlet sortiria quan ella ho decidís, tan podia ser al dia següent com al cap d’un mes, però per sort em quedava el consol de poder observar-la des de fora de la panxa, per anar-la coneixent. Les llevadores em van ensenyar a reconèixer com estava col·locada la nena dins de l’úter i a escoltar-li el cor directament amb l’orella. Se sentia perfectament, com un petit tambor que bategava i vibrava amb força. Allò va fer canviar tots els meus plans, em vaig intentar relaxar i per distreure’m em vaig dedicar a visitar amics a diferents llocs de Catalunya, vaig aprofitar el temps per aclarir idees. De fet en vaig poder aclarir moltes, d’idees, perquè l’Arlet encara va estar-se tres setmanes més nedant còmodament en el seu líquid amniòtic.
L’espera no va ser tan fàcil per la meva germana, que havia de dur la nena constantment a sobre i suportar els més de 30 graus de temperatura de l’estiu. Cada cop estava més cansada i, cap a la setmana 41, tan ella com jo ens vam dedicar a matar el temps menjant xocolata, i potser per això l’Arlet ha acabat sortint tan activa i espitosa. Tothom tenia solucions i remeis per fer arribar el moment del part i ella els va provar tots: incomptables tasses de xocolata amb canyella, llargues passejades, pel·lícules que fessin riure, sexe, copeta de xampany… Però finalment vam arribar a la conclusió que l’Arlet era una nena amb personalitat, cap tassa de xocolata li diria quan havia de sortir. Ella naixeria quan ho veiés clar, perquè, com ens van explicar les llevadores, ara era ella i només ella qui tenia el poder de provocar el part. Tot i això, la meva germana va provar els dos mètodes que tenia al final de la llista: la maniobra de Hamilton (que li va fer l’Imma, la llevadora)i l’oli de ricí, que, en un principi, només va aconseguir que li quedessin els intestins ben buits.
El dia abans que entréssim en la setmana 43 era un dissabte ennuvolat i fresquet, i vaig decidir pujar el Tagamanent amb una amiga per alliberar tensions i deixar de menjar xocolata esperant la petita. Va ser una excursió molt agradable, i fins i tot vaig aprofitar l’ocasió per demanar-li a la Verge del monestir que hi havia al cim que ens portés l’Arlet sana i aviat. Aquella nit, mentre els meus pares i jo sopàvem un entrepà en un petit forn de Sabadell, la Laura ens va trucar dient que havia trencat aigües. NO sabem si va ser la combinació explosiva de remeis naturals, o intervenció de la Verge del Tagamanent, o les ganes acumulades de tota la família, el fet era que ja havia arribat l’hora i tots ens havíem de posar en marxa. En sentir l’alarma vaig fer un vot de la cadira i el meu cor es va posar a bategar a mil per hora. Vaig demanar als meus pares que ho deixessin tot i em portessin corrents a Mollet, on viuen la Laura i l’Àngel. Dins del cotxe vaig intentar relaxar-me, no seria de gaire ajuda si entrava a la casa feta un flam de nervis.
Jo m’havia esperat que, fins i tot abans d’obrir la porta, sentiria els crits de la meva germana, que, tot s’ha de dir, no és massa tolerant al dolor i no té problemes en demostrar-ho amb petites escenes dramàtiques. Però quan vam entrar allà ens vam trobar un panorama quotidià, com si aquell fos un dissabte a la nit qualsevol. La meva germana jeia tranquil·lament al sofà amb el seu coixí allargat d’embarassada i l’Àngel feinejava a la cuina. T’havies de fixar en els petits detalls per saber que allà s’hi coïa alguna cosa: el sofà havia estat folrat amb plàstic, la taula s’havia apartat per col·locar-hi la piscineta d’aigua calenta on naixeria l’Arlet, la panxa de la Laura es posava dura com una pedra a cada petita contracció, a la taula hi havia una caixa amb tot el necessari per un part natural i el que preparava l’Àngel a la cuina era un dels seus plats estrella, una empanada gallega que jo li havia demanat per esmorzar el dia que naixés la nena i que ell ja havia començat a fer just després que la Laura hagués trencat aigües. La nit prometia emocions fortes i jo havia vingut preparada, amb un uniforme blanc i la guitarra per amenitzar els moments de descans entre contraccions.
Els meus pares van marxar al cap d’una estona, vora les dotze de la nit, quan l’empanada ja era al forn i la cosa semblava que es posava més seria, i ens vam quedar l’Àngeli i jo, amb instruccions d’informar de seguida que la nena traïes el cap i de trucar les llevadores quan les contraccions fossin constants i cada tres minuts. Elles havien estat en contacte per Whatsapp amb la meva germana des de feia setmanes, i ja eren com un grup d’amigues en qui nosaltres confiàvem cent per cent, ens sentíem segurs a les seves mans. Escrivint això me n’adono que la majoria de vegades parlo en plural, i és que aquest ha estat un embaràs comunitari on ens hem sentit implicats tota la família i ho hem viscut en carn pròpia.
La primera va ser una fase d’escalfament, com per fer-nos una idea del que vindria i posar-nos en situació. Vam plastificar la catifa i vam cobrir-la amb llençols, vam regular els llums i les persianes i vam estar atents a cada reacció de la Laura. Ella s’estava relaxada, estirada de costat en posició fetal, i aguantava els primers dolors respirant profundament i visualitzant cada contracció com si fos una onada que ve i se’n va. De tant en tant s’aixecava per anar al lavabo i per descobrir que cada cop li sortia més líquid amniòtic, i es tornava a estirar al sofà, a sobre d’un empapador per no tacar res. Jo li anava parlant de coses supèrflues, li feia massatges als peus i, de tant en tant, tocava alguna cançoneta tranquil·la perquè es distragués, mentre l’Àngel anava amunt i avall ocupant-se de la logística i controlant les contraccions amb un programa molt re-fantàstic de l’I-phone. L’olor d’empanada acabada de fer envaïa l’espai i l’ambient era distès i relaxat, com de trobada en família.
Van passar dues hores, les contraccions pujaven d’intensitat i cada cop es feien més freqüents. Algun cop fins i tot li provocaven vòmits que l’Àngel recollia diligentment en un recipient de plàstic. Ara ja no eren contraccions silencioses, sinó que venien acompanyades d’un lleu gemec. Em va fer gràcia que, tot i estar gemegant, la meva germana em demanava que no deixés de tocar, i jo encantada, perquè així també em distreia i em sentia útil. Quan va vomitar per tercer cop i ja no teníem més de tres minuts de descans entre un dolor i un altre, vam decidir que havia arribat l’hora de trucar a l’Imma, una llevadora amb moltíssima experiència, que sembla que hagi nascut amb un bebè sota el braç i que té la qualitat de donar calma i seguretat en les situacions més complicades.
Quan va arribar l’Imma vam entrar en la segona fase. Ella i l’Àngel van començar a muntar la piscina, a preparar infusions de farigola i cua de cavall per calmar la inflamació, de canyella i mel per activar les contraccions i de més coses que ja no recordo perquè, per a mi en aquell moment el temps va deixar d’existir i tot va prendre una altra dimensió. Les contraccions havien arribat al punt àlgid d’intensitat i ja no hi havia lloc per a les converses disteses ni per a la música. Els rellotges es van aturar i el silenci de la nit es va apoderar de l’espai, tan sols interromput pels gemecs de “uuuuuh” de la Laura, que ajudaven que la nena anés baixant per l’úter, pels xiuxiuejos tranquil·litzadors i encoratjadors de l’Àngel i meus i per algun consell de l’Imma, que ho anava apuntant tot per retenir cada detall. Poc a poc s’havia anat creant una connexió invisible entre els tres, com si unes mans màgiques ens indiquessin en tot moment el que havíem de fer per tal que la Laura estigués segura i que l’Arlet trobés el camí de sortida sense entrebancs. Asseguts al sofà al seu costat, l’Àngel i jo li posàvem draps humits al front per calmar-li el mareig, li atansàvem l’ampolla d’aigua quan la demanava i li donàvem ànims sense necessitat de parlar, només amb gestos i carícies. L’Imma, que ens deixava fer, intervenia de tant en tant per comprovar amb un aparell que el cor de la nena seguia bategant amb força.
L’energia es feia cada cop més densa, a mesura que els dolors es feien tan forts que la Laura es quedava adormida en els petits moments de descans, per despertar-se de cop amb la contracció a mitja pujada. Tot anava adoptant un caire més seriós, més terrenal, i vaig començar a experimentar una sensació de seguretat i de maduresa que pocs cops he sentit: jo era allà com a instrument per que aquell miracle es pogués produir amb més facilitat i no em podia distreure. Tan sols recordo un moment de distensió, quan a tots ens va agafar una gana sobtada i vam atacar un paquet de galetes Principe, que ens van donar energia per continuar amb l’aventura. La Laura les va vomitar al cap de poc, i va ser llavors quan ella, que havia aguantat i superat estoicament la fase de dilatació, va decidir que omplíssim la piscina d’aigua calenta.
De seguida l’Imma i l’Àngel es van posar a la feina, omplint la piscina amb la mànega que havien connectat a l’aixeta del lavabo i assegurant-se que l’aigua estigués a la temperatura adequada. L’Ima, que havia seguit cada reacció de la Laura atenta i silenciosa, va trucar a la Laia, l’altra llevadora que havia d’assistir el part, per indicar-li que ja podia venir. Allò només podia voler dir una cosa: la meva germana ja sentia l’Arlet com anava baixant i cada cop tenia més ganes d’empènyer.
Ja érem a l’ultima fase, la que anomenen “expulsiva”, i ara, mirant enrere, me n’adono que cap pel·lícula ni cap llibre ni cap història de qualsevol dona que hagi parit abans pot preparar-te per un moment com aquell. Durant tot el procés jo havia estat, si més no, sota control del que passava, podia entendre els moviments de cadascú i reaccionar segons el que tocava. Però allò era diferent. De sobte, tot va canviar, i una força sobrenatural i una energia intensa van ser les protagonistes de l’escena.
Quan la piscina va estar llesta i la meva germana ja s’havia tret la roba, va ficar-s’hi a dins i es va posar tan còmoda com va poder, recolzada a les vores de goma toves de la petita banyera i agafant-se a les nanses. AL principi va seguir amb les contraccions fortes i amb els gemecs de “uuuuuh”, però quan el cap de l’Arlet era prop de la sortida, va sentir la necessitat d’empènyer, amb uns crits esgarrifosos que semblava que provinguessin directament del centre de la terra. Vist i sentit des de fora, mirant els vídeos del part que va fer la Laia, no es pot captar ni una petita part de la màgia que ho envaïa tot, cap càmera professional no és prou bona per recollir la intensitat immensa del moment ni la tensió que regnava al menjador.
Quan va començar la fase expulsiva, la meva germana es va aferrar fort als braços de l’Àngel i jo vaig passar a tenir un paper de suport moral, més que físic. Els instints maternals i animals de la meva germana afloraven cada cop que empenyia, i només podia suportar el contacte de la seva parella, que li donava força per seguir obrint-li camí a l’Arlet. Així que jo em vaig apartar una mica, i vaig intentar transmetre-li ànims i fortalesa des de la distància, tancant els punys amb força i demanant per dins que tot anés bé. Des d’on em trobava, vaig poder notar la transformació que s’esdevenia en la meva germana, que, en qüestió de minuts, va passar de ser “filla” a ser tota una “mare”, lluitant i esforçant-se fins a límits increïbles per dur la seva nena al món. En algun moment, les llevadores, que fins llavors s’havien mantingut una mica allunyada, deixant que tot fluïes de manera natural, van acostar-se per comprovar que ja es veia el cap de l’Arlet com estava a punt de sortir. Va ser llavors quan no vaig poder més i vaig sentir que unes quantes llàgrimes traïdores em rodaven per les galtes. Allò estava passant de debò, en menys de dos minuts tindríem una altra personeta al menjador. La Laura ja sentia allò que en diuen l’aro de foc, que indica que el cap ja està sortint, i la Laia va demanar-li que obrís les cames i li deixés lloc a l’Arlet, que ja tenia ganes de deixar-se veure. Una empenta més, i el cap ja era fora, l’Arlet somreia fins i tot abans de treure el cos, que va sortir gairebé disparat amb una última empenta de la Laura. El sol sortia a fora, començava aquell diumenge 8 de setembre de 2013, i l’Arlet ja era aquí, amb els ulls ben oberts i amb ganes de rebre tot l’amor que havíem anat acumulant durant mesos i mesos.
Nota: Normalement les històries de neixement relaten la vivència de la mare. En aquest cas hem fet una excepció amb l’Alba que relata la seva experiència acompanyant la seva germana Laura durant el naixement de la seva primera neboda: l’Arlet. Per tal d’una millor comprensió del relat dins el seu context creiem convenient comentar que l’Alba és invident.
[:]