La Maria ha tingut la nena


Vaig anar a veure a la Cristina Silvente convençuda que hi havia alguna cosa que no estava bé. Feia un any que havia parit el meu primer fill i el meu marit ja estava animat a tornar a buscar el segon, i jo no! No podia ser… Tenia una mala experiència del primer part, que va ser una inducció a la clínica i que va comportar un molt mal postpart. Amb ella vaig fer un treball preciós i crec que a les tres o quatre setmanes ja estàvem en mode “recerca i captura” 😉

El meu segon part seria molt diferent. Pensava parir a casa amb la famosa Inma Marcos, que no deixaria que em fessin cap inducció i que confiaria en mi fins al final.

Aquest segon embaràs no ha sigut fàcil però tenia totes les eines per tirar endavant. La Cristina em va ajudar a enfrontar-ho tot, el meu marit estava més que convençut de la nostra opció, la meva millor amiga m’acompanyaria en el part i tenia el millor assessorament possible amb l’equip de Néixer a Casa al darrera.

A la meitat de l’embaràs començo a tenir pèrdues importants i em diuen que puc perdre la criatura… més endavant em diuen que potser és prematura. Però res d’això passa i arribem al tercer trimestre d’embaràs amb tota la il·lusió i expectatives posades en el part. Aleshores, just a la setmana 39 agafo una forta gastroenteritis, em surten unes hemorroides indescriptibles i acabo a l’hospital ingressada i amb una operació programada just el dia abans de complir les 40 setmanes. No m’ho podia creure… després de tot: ingrés, via, anestesia… semblava un malson! I jo ja m’ho veia a venir: sofriment fetal durant l’operació i una cesària d’urgència!

I va ser aleshores quan van sortir els fruits de tota la bona feina que havíem fet abans… va venir la cavalleria! La Soraya, l’Alba i la Cristina m’injectaven forces a través de Watsapp, i la Soraya i la Inma van fer l’esforç de venir a veure’m a la clínica en el meu dur postoperatori. Jo no em veia capaç de parir a casa ni a cap lloc, no tenia força, només tenia dolor i somniava amb el següent paracetamol.

Als dos dies ja estava a casa, era dissabte. No em podia desplaçar, em sentia molt incòmoda i tenia molts dolors. Plorava després d’anar al lavabo. Havia deixat de confiar en mi. El dilluns va venir la Inma a casa i no sé com ho va fer però em va transmetre que creia en mi, que no tenia cap dubte que jo podia parir i que la meva casa era la millor opció per fer-ho!! La vaig creure.

Ara sí, el part:

El dimarts a les 4.30h de la matinada començo amb contraccions. Jo penso que són de prepart i em quedo al llit estirada. A les 7h s’aixeca el meu marit i li explico, però li asseguro que és un prepart i que encara queden dies fins que vingui la nena. Ell, per sort, no em fa ni cas i organitza tot, porta el nen a l’escola i avisa a la llevadora.

A mig matí arriba la Inma i anuncia que sí estic de part. Jo m’emociono moltíssim! I durant les següents hores passo una de les estones més boniques, intenses i plaents de la meva vida. Sí, recordo molt més plaer que dolor, tot i que les contraccions eren cada vegada més intenses. És un somni fet realitat: la Inma i la Luci ja estan aquí i el meu marit i la meva amiga al meu costat, què més puc demanar?

Ploro i ric entre contracció i contracció, estic com drogada amb tantes hormones… “què feliç que sóc”, “m’he posat de part!”, “això no era així ni en els meus millors somnis”… Encara em ric de mi mateixa quan m’imagino.

El meu cos anava fent solet i cap a les 15h em fico a la piscina on comença la part més dura i dolorosa del part. Recordo els últims 10 minuts com a insuportables i finalment surt la meva princesa velada tota plena de vèrnix, amb els ulls oberts com a plats. Jo estava a la piscina, el meu marit m’abraçava per darrera, la meva filla reposava a sobre del meu cos. La meva amiga plorava i m’acariciava, de fet plorava tothom! També les llevadores i la pediatra (que havia arribat durant l’expulsiu). Semblava un enterrament 😉 Però no, era un naixement! Havia sigut un part, un part de veritat! Que vam rematar amb uns espectaculars macarrons al pesto de la meva cunyada María que encara recordo amb salivera…

El que va succeir a continuació ja no va ser tan bonic… ja estava anèmica (per l’embaràs i l’operació) i vaig tenir una hemorràgia que les llevadores van solucionar al moment. Però entre hemorroides, anèmia, problemes d’estomac i, com no, problemes amb la lactància…. aquest postpart tampoc està sent fàcil.

Tot i així, ho tornaria a fer. Mai no m’havia sentit tan propietària del meu cos i de la meva vida. I la meva filla ha pogut decidir quin havia de ser el dia del seu aniversari! Crec que aquest és un gran regal que li hem fet.

A més m’he sentit molt cuidada i atesa. Em sento molt agraïda per la sort que tinc. He tingut els millors companys de viatge que podia imaginar i és una experiència que no oblidaré mai.


Petons!!!

Maria.

Share this Post: