Amb el permís de Michel Odent…. PVDC multitudinari a casa.

Desembre de 2012. Havia passat un segon embaràs meravellós, com el primer. Estar embarassada és un estat de gràcia i excepció per a mi que m’encanta. Si pogués, faria com aquell personatge de “Antonia’s Line” que es passa tota la vida gestant i parint fills. Crec que les hormones de la gravidesa m’ajuden a compensar la meva tendència hiper-controladora i un xic neuròtica i em fan flotar per la vida amb felicitat i lleugeresa… Aquest, però, com tots, havia d’arribar a un final! Com que l’embaràs de la meva primera filla va acabar a les 37 setmanes aquest cop ho tenia tot llest per aquelles dates, a finals de la primera quinzena de desembre.

El meu company va acabar un informe urgent que havia de lliurar i s’havia curat de la lumbàlgia i la grip d’estómac que tenia. Jo havia acabat (més o menys) de posar ordre a tota la roba i estris de bebè, i també havia aconseguit lliurar uns papers que tenia pendents de tramitar amb la Seguretat Social.

Dues setmanes abans del naixement vam tenir la fortuna de conèixer personalment la R., que seria la nostra doula al part, sense que encara ho sabéssim en aquell moment. Jo desitjava l’acompanyament d’una doula, però no gosava demanar-ho a ningú que estigués de pràctiques perquè probablement representaria treballar per les festes i vacances de nadal. Tampoc no ens podíem permetre contractar-ne una de professional, amb prou feines si podíem arribar a pagar l’assistència del part a casa que, per sort, l’avi J. ens va ajudar a finançar, igual que va fer amb l’anterior. Jo sentia que podria necessitar una doula no només perquè volia viure aquest part amb tots els luxes possibles, ens ho mereixíem. Sinó també perquè el naixement de la C., la meva altra única experiència, va ser llarg i, en moments, massa solitari per a mi i per a l’A., el meu company. A més, en aquesta ocasió, la nostra filla de cinc anys, seria a casa i no teníem massa clar què faríem amb ella. Tant si es volia quedar com si volia marxar (o si el seu pare o jo ho decidíem així), no teníem un pla massa definit, ja que en tractar-se, probablement, d’un part en plenes celebracions nadalenques, no podíem comptar al 100% amb la disponibilitat de ningú.

No feia gens de fred, i el diumenge que estava gairebé de 39 setmanes vam anar plegats, amb la C. i l’A. i la meva hermosa bebè a la panxa, a gaudir del solet a la platja de Badalona. Tinc unes fotos molt boniques d’aquell dia. Tanmateix, tinc fotos hermoses de tot l’embaràs, que he viscut com si fos l’últim. La setmana 39 va passar, ja tenia tots els controls i visites mèdiques en ordre, només em mancava el resultat de la prova de l’streptococ que, com sempre, me l’havien feta massa tard a la setmana 38. Aquella setmana també van passar els compromisos familiars que ens feien més mandra, Nadal i Sant Esteve. Jo ja m’havia fet el massatge que tant desitjava i que l’A. m’havia regalat pel meu aniversari, la C. havia acabat l’escola i ja teníem gairebé tots els preparatius de Reis fets. La casa estava neta i tots els objectes pel part a punt. Ja estàvem preparats per rebre la nostra segona filla (o fill). A la darrera visita de les llevadores a casa l’Inma va comentar que potser seria més un bebè de gener que de desembre, per la mida, la posició i quantitat de líquid amniòtic. Això ens va relaxar, fent-nos pensar que potser encara passaríem un parell de setmanes abans del naixement. No vaig caure amb que al darrer embaràs em van dir el mateix dos dies abans de trencar aigües…

La nostra doula havia de marxar uns dies fora i tornava el vespre de Sant Esteve. A banda, la Luci, l’altra llevadora que ens acompanyaria, marxava el dia 30 de vacances durant 15 dies, i en el cas que parís en aquell període ens perdríem la seva companyia, tot i que vindria en el seu lloc una altra llevadora de l’equip de Néixer a Casa. Alguna cosa va voler que tot l’equip (doula inclosa) poguessin ser al part, ja que va néixer justament en els dies en què totes coincidien a Barcelona. El dia 27 al matí havia començat a perdre discretament el tap mucós. Jo sé que això no implica part imminent, sinó simplement que el cos comença a preparar-se. Aquest embaràs havia estat tant ple de símptomes (contraccions de preparació des de molt al començament, punxades diverses a les últimes setmanes, dolor a la pelvis…), que no em vaig pensar que això volgués dir res en concret. Tot i això, vaig estar tot el dia en estat d’alerta, i em vaig posar una compresa sabent que podria trencar aigües a qualsevol lloc. Vaig anar a ioga i vaig fer vida normal. A la tarda vaig acompanyar la C. a la ludoteca amb una amiga i la seva família. Allà no vaig aconseguir fer res més que a seure a una tauleta infantil i observar, amb molta calma, què feien les criatures. Estava un xic atordida, massa cansada i susceptible. Aquest embaràs estava sent més llarg de l’esperat i tenia un sentiment contradictori de voler que no s’acabés ja que l’estava gaudint però, alhora, em sentia totalment preparada per a passar a la següent etapa, a banda que ja em pesava tot molt. Estava de 39 setmanes i 3 dies. En anar al lavabo a la tarda a la ludoteca vaig tornar a veure com seguia perdent tap mucós i al cap de poca estona vaig sentir la necessitat d’anar cap a casa. Em van venir totes les presses i em vaig posar una mica nerviosa amb l’amiga de la meva filla perquè no em feia cas quan havíem de recollir. Un cop a casa, vaig estar trastejant i fent crestes d’espinacs amb paté. Em notava més mullada de l’habitual i pensava que era fluxe o tap mucós, fins que vaig adonar-me que era una mica massa líquid. L’A. estava banyant la C. i vaig treure el cap per la porta del lavabo i els vaig dir: “Em penso que he trencat aigües”. Ups. Justament era la manera que més em temia començar el meu part. La C. havia nascut per cesària després de trencar la bossa i intentar parir a casa, però la dinàmica de les contraccions no s’instaurava (s’aturava totalment durant hores) i vam anar a l’hospital després d’haver intentat diversos mètodes per estimular el part. A l’hospital van induir-me però no va funcionar, malgrat les súperdosis d’oxitocina sintètica que em van aplicar. Finalment vaig dilatar completament però la C. es va malposicionar, molt probablement a causa de l’epidural fortíssima i immobilitzant i l’oxitocina al màxim que m’estaven transfusionant, i em van fer una cesària d’urgència. Per mi va ser una experiència traumàtica i frustrant i ara tenia clar que m’havia de donar l’oportunitat de parir i que cada naixement és únic però, òbviament, el meu cos havia “fallat” una vegada i podia tornar-ho a fer….

Doncs bé, havia trencat aigües. Al cap d’uns minuts es va fer evident i, mentre la meva filla m’acompanyava per casa mentre jo buscava roba seca i una compresa li explicava que això volia dir que la porta per a que el bebè sortís es començava a obrir. Ella estava contenta de sentir-ho. Vaig parlar amb l’Inma que no s’ho acabava de creure i vam quedar que la trucaria l’endemà aviam com anava, i li vaig haver de demanar que em recordés quins motius m’havien de fer trucar-la abans del dia següent (és a dir, si em posava de part), que ella em va explicar amb veu poc convincent. Ningú creia que jo anés a parir aquella nit, però vaig acompanyar a dormir a la C. després de sopar plegats explicant-li que, si aquella nit hi havia gent per casa que no s’espantés, que ja sabia que eren les llevadores que venien a acompanyar-me. Mentre li cantava em començaven a venir les primeres contraccions suaus. Això era una bona cosa. Va ser l’última vegada que l’acompanyava a dormir durant un mes… La meva nena gran. Al cel brillava una enorme lluna plena.

Més tard li vaig posar un missatge a la R., la doula. Ella després escrigué un relat del part per a la bebè, i deia:

“On Thursday, December 27th, 2012 I stepped outside in the evening with the intention of going to see a movie at the cinema. I walked a few blocks and looked up and saw the full moon, stopped myself, and then returned home and decided to stay in that night. I had a very sneaky feeling that the big beautiful full moon was attracting you and I wanted to be sure that I was ready and available for you!

At 21.11h, I received a message from your mommy letting me know that her water broke an hour before. She said she was fine, and not to worry as she hadn’t started any contractions yet. She said she would get in touch with me in the morning to let me know when she needed me. Mommy usually knows best, but I was so excited that you were on the way I could barely sleep all night and was convinced you would come quickly through the night! But Mommy was right, as usual!”

Després d’adormir la C., l’A. i jo vam començar amb el nostre ritual habitual de mirar dos capítols de “Lost”. No hi havia cap mena de mística en l’ambient. Jo estava contenta i emocionada en silenci, però l’A. bàsicament pensava que ens n’aniríem a dormir com qualsevol vespre i que demà veuríem… Vam veure el primer capítol i jo anava tenint contraccions que es feien notar. Al segon capítol vaig engegar l’iPad (cosa que ja faig d’habitud perquè m’avorreixo amb la tele) i vaig començar a provar amb un parell d’apps que tenia per comptar la freqüència i la durada. Curiosament, abans de les 11 de la nit, ja tenia un ritme estable de contraccions. Estava asseguda sobre la pilota de pilates i a cada contracció havia de respirar conscientment, no era una simple molèstia. En acabar el capítol vam adonar-nos que les contraccions duraven més d’un minut la majoria, i que s’espaiaven entre un minut i un minut i mig entre elles. No eren contraccions paralitzants però sí que m’havia d’aturar i deixar de fer res entre elles. Flipant. Vam posar-li un Whatsapp a l’Inma explicant-li-ho, que va respondre incrèdula de nou: “De debò que les esteu comptant bé?”. Ningú pensava que podria tenir aquella dinàmica amb menys de 3 hores d’haver trencat aigües. Jo la primera. Estava emocionada i molt centrada. L’Inma es va preparar per venir i va avisar l’Anna, la llevadora del curs de part a casa que estava fent pràctiques i que ja havíem acordat que vindria també.

En l’estona següent vaig estar asseguda a la pilota passant les contraccions amb tranquil·litat, que venien amb la mateixa freqüència i força però que, sobretot, deixaven una sensació d’alleujament fantàstic quan començaven a baixar. Les endorfines! Funcionen! No m’ho podia creure… Estava molt bé però les ràfegues eren prou molestes. L’Inma va arribar passada la una de la nit, i sense dir res va escoltar el batec del bebè (encara no sabíem si era un nen o una nena!!) i estava tot perfecte. Una mica més tard arriba l’Anna i jo vaig alternant posicions asseguda i de genolls recolzada sobre la pilota. Em van posar la bossa de llavors calenta sobre la part baixa del ventre. Anava sovint al wc, de vegades acompanyada de l’A.. Ja se m’havien passat totes les manies, estava totalment submergida en la meva feina i la del meu cos. L’Inma apuntà al partograma que les contraccions venen molt seguides i que jo les portava molt bé. També que feia estona que no perdia líquid amniòtic (senyal que el cap està pressionant al cèrvix). Jo anava bevent i em vaig menjar un plàtan. Cap a les 3 passades em miraren la línia púrpura i em van dir que semblava d’uns 7 cm. Tenia certa sensació de pressió al sòl pèlvic. Al cap d’una estoneta els vaig demanar si em podia ficar a la piscina i em digueren que sí! Bona senyal, això vol dir que el part es considera totalment instaurat i que estava ben avançada (segons una conversa anterior amb l’Inma, la piscina va bé quan podries demanar una epidural a l’hospital sense que això comprometés el ritme del part). Em vaig posar al dormitori amb la pilota entre el llit i la paret, escoltant música amb els auriculars. Aquesta estona les contraccions començaven a ser dures i estava incòmoda. Al menjador se sentia el soroll d’inflar la piscina. L’A. feia estona que dormia al seu estudi a l’altra punta de la casa i no es va assabentar del soroll de la bomba per inflar-la. La C. tampoc no deia ni mu. El bebè seguia bategant a la perfecció i cap a les 4 em vaig posar a la piscina. La casa feia olor de totes les infusions que van  preparar les llevadores, de farigola i de cua de cavall. Més tard s’hi va sumar una olor intensa de canyella bullint, i la de les espelmes que van anar cremant hores i hores. Ara encara rememoro aquell ambient d’aquelarre quan oloro la infusió de canyella… Dins la piscina em vaig poder relaxar. Podia descansar entre contraccions i això era molt d’agraïr. Em posava de quatre grapes amb la cara cap a un dels laterals tovets de la piscina. Feia olor de plàstic nou i m’agradava. Com quan et regalen una joguina nova. Les llevadores volien pujar la calefacció i, per algun motiu, vaig demanar que anessin a despertar l’A.. Al cap d’una estona començava a notar pressió al cul i al sacre. Em van anar tirant aigua calenta a l’esquena, estava a la glòria. Les contraccions es feren més profundes i els meus sorolls també. Estava convençuda que estic en dilatació completa, però no pel dolor sinó per la sensació de les contraccions. Empenyia al final d’algunes, perquè el cos m’ho demanava així. Em vaig relaxar tant que al cap de dues hores sembla que les contraccions s’havien espaiat, eren cada 4 minuts, que tampoc és que em donés temps per descansar. Els vaig preguntar si podia fer res per accelerar el procés i em diu l’Inma que potser sortir de la piscina m’aniria bé perquè havia minvat el motor del part. Hi estic d’acord. Surto, em poso un barnús, vaig al wc i a l’habitació. El batec seguia perfecte.

Al lavabo vaig tenir una sensació d’empènyer més evident, però no tenia clar si era certa o no. Eren passades les 7h, estaven entrant les primeres llums de l’albada però l’ambient no havia canviat a casa. L’A. ha avisat la R., la doula per si podia anar venint entre les 8 i les 9, preveient que la C. es llevaria i algú hauria d’estar per ella. També li va demanar que compres taronges, que ella hagué d’aconseguir convencent el forner de davant de casa que li vengués unes de les taronges amb les què fa suc per als seus clients. Realment, si li van demanar taronges a aquella hora és perquè creien que el part era imminent i no hi hauria temps per baixar més tard a comprar-les… En algun moment va arribar la Luci, l’altra llevadora, un altre àngel que m’ajudaria a passar aquest procés amb més fortalesa. Anava deambulant i abraçant-me fort a l’A., dreta o asseguda a la pilota, durant les contraccions que ja eren dures. Tornà a augmentar la freqüència, em vaig posar música a l’iPod, el batec de la bebè estava bé. La C. es va despertar a les 8 menys deu. Ara l’A. estava dormint a l’estudi i les contraccions eren molt seguides. L’A. es va fer càrrec de la C. i jo demano entrar de nou a la piscina. Em van deixar fer-ho i això m’ajudà. Em donava suport la R., que em va portar menjar a mi i a les llevadores. Tot i que les contraccions es van tornar a espaiar cada 4 minuts, vaig començar a tenir més clarament la sensació d’empènyer. La C. va venir al menjador i em tirava aigua a l’esquena, què bufona. No es va impressionar gens de veure’m així. Ella se’n va anar a esmorzar a la cuina amb el pare i al cap d’una estona se l’endugué la meva mare, però jo estava emboirada i gairebé ni me’n vaig adonar.

El matí va anar passant així, no era tan imminent com prometia, l’expulsiu. En algun punt l’Inma em va proposar un tacte, no sé exactament perquè, suposo que per verificar la posició de la bebè, ja que el part s’estava alentint, i estava de 8-9 cm. Aquesta informació ni m’animà ni em desmoralitzà. L’important és que el/la bebè estava en bona posició (en anterior, quan s’havia passat tot el 3r trimestre en posterior!!) i en 2n pla. La R. em va oferir un te de canyella, que jo em vaig prendre amb desgana. De fet vaig anar bevent aigua tota l’estona i, en un moment donat, un aquarius fresquet. No entenc com la gent pot parir sense menjar o beure!! La R. anava substituint l’A. per donar-me suport tant a les contraccions que passava sobretot dreta (i m’hi abraçava), com a la banyera tirant-me aigua calentona per l’esquena, per a que no agafés fred. És un sol. Ella va escriure a la seva carta per la S.:

 “Everyone worked together to keep the pool warm for you, and Inma (the midwife) had the good idea to soak a towel in the hot water and lay across your mommy’s back. Each time the water poured over that red towel draped over her back, it gave the impression like your mommy had dragon scales that were rippling, and that wings were about to sprout. I was certain she was going to start flying! As dragons are very strong, I was comforted by the thought of your mommy, the strong dragon! She was so powerful that day, I am still in awe of her.”

 A la piscina no m’hi deixaven estar gaire estona perquè em relaxava massa, així que la major part del temps deambulava per la casa, del menjador a l’habitació i tornar. En un moment donat em van suggerir fer un “reset” i que intentés descansar. Jo em quedaria sola amb la doula i elles marxarien a fer un vol i un cafè. Que provés d’estirar-me al llit o al sofà i intentes dormir entre contraccions. Això era una fantasia, perquè jo no havia ni aconseguit dormir a la nit i ara, a mig matí, tampoc no ho faria, és clar. M’estirava i em relaxava molt, però quan la contracció venia, entre 2-3 minuts després, em feia un mal terrible si m’agafava desprevinguda! Havia d’estar preparada per entomar-la en una bona posició. I era especialment dolorós si m’enganxava estirada!! Així que vaig parlar amb la R. i li vaig dir que estava esgotada però així no podia descansar, així que me’n tornava a la piscina, aviam si hi podia dormir. Em vaig penedir de no haver-me deixat endur a la nit i haver dormit una mica entre contraccions, però estava massa emocionada i activa! Ara la son m’estava vencent. Vam demanar permís a les llevadores per fer-ho i em van dir que ok si escalfàvem més aigua. Així ho vam fer i em vaig poder tornar a submergir en el meu paradís aquàtic. A l’aigua calenta se m’espaiaven les contraccions però em venia més sensació d’empènyer. Em posava de quatre grapes i a la gatzoneta i em venia una força increïble cap avall del sol pèlvic. Les llevadores van tornar i van seguir examinant el batec del bebè, que seguia perfecte, i em van fer tornar a sortir de l’aigua. Vam provar una postura “baixa-bebès”, el cabaret, que es fa amb una cadira, la partera s’asseu sobre la falda d’una persona forta (el meu company en aquest cas) i de cara i una altra persona es posa al darrera per aguantar-li l’esquena a la dona. Quan ve la contracció es deixa caure la partera entre les cames del que està assegut mentre l’altre li aguanta l’esquena. De manera que la pelvis s’obre completament i pesa, absolutament penjada. A mi no em va molestar excessivament aquesta posició, però tampoc no va ser efectiva ni em va augmentar la freqüència del part, que jo recordi. Així que vam canviar de plans. Les llevadores ens van proposar a l’A. i a mi que ens tanquéssim una estona a soles a l’habitació per veure si la intimitat feia fluir millor la meva oxitocina i tot plegat es posava una mica més “canyero”. Els vam fer cas com a bons minyons, i elles se’n van anar a l’altra punta de la casa. L’A. em va ensenyar les seves bones intencions i ho vam fer molt bé, interromputs per cada contracció en què jo m’havia d’aturar, canviar de posició i col·locar-me bé. Després seguíem. Vam estar poca estona i jo vaig aconseguir una bona dosi d’oxitocina natural… això tampoc va semblar, però, canviar massa la dinàmica del part, però em va donar una alegria, és clar! L’A. va ser aplaudit per tot l’equip de dones que l’esperava, que van assegurar que el contractarien per als següents parts. Bé, no és que vulgui que el meu marit es prostitueixi, però n’estic molt orgullosa!!

Quan vaig sortir seguia amb contraccions molt fortes. Vaig menjar una mica de pinya i al cap de res vaig vomitar. Quin xou, havia començat el festival dels fluids! No em feia res vomitar, ni em va molestar ni tan sols. Algú va dir que això podia ajudar a dilatar, etc., però en aquell moment m’era igual!! Em van refrescar la cara amb un esprai que tenia a la nevera d’aigua termal (que em va anar molt bé, suposo que si el part hagués estat a l’estiu hauria estat imprescindible!!). Va començar una nova fase del part. El meu cos estava totalment descontrolat, a la mercè dels inputs de les meves hormones que anaven fent, sense pressa però sense pausa. No recordo exactament l’ordre dels factors, però sé que vam intentar un cop més el cabaret, aquest cop asseguda a la falda de la doula:

 “I’m sure you know by now that your mom is a belly dancer, but did you know that she also is a cabaret dancer!?!? That’s right! She gave me a lap dance right there in your living room, with the hope that this would help you come out. Your daddy sat behind her and we supported your mommy hovering over the floor with her legs up in the air. We were all laughing as it did seem a bit funny, but you and your mommy kept on working throughout the party!”

 Tampoc no va canviar gran cosa, però vam riure una estona!! (i destrossar una mica més l’esquena dels presents, això sí!). També vam provar una cosa terrible que es diu el “koala”. No ho provin a casa seva sense supervisió. No ho descriuré, però m’ho vaig passar una mica malament i, a sobre, no em va servir de gaire! Per sort ho vam veure ràpid i vam plegar. Amb tot, jo ja tenia una evident sensació d’esponderament a cada contracció. No podia parar quieta. L’únic que podia fer era caminar i caminar per la sala i, amb les ràfegues, aturar-me i abraçar-me al què tenia a tiro, fós una persona humana o un objecte. M’havia d’ajupir, obrir-me i fer soroll. Era una sensació totalment desagradable, perquè empenyia fortíssim, sentia com si tot el cul m’estigués a punt de caure, però no tenia la sensació final d’expulsar que em vindria després i que, feliçment, la Luci va encertar a explicar-me en aquell moment. Més tard vaig aprendre que el bebè estava en 3r pla, topant amb les espines ciàtiques, per això tenia aquesta sensació d’empènyer fort però “xocar” amb quelcom mentre apretava.

 Aquesta fase va durar una eternitat. Per mi va ser la part més dura, ja que estava totalment esgotada i dubtava molt de ser capaç d’aguantar. Així com el part havia començat molt bé, en aquells moments estava desitjant aturar-me i dormir, i no veia avenç per enlloc. Vaig estar una estona ballant amb música de l’iPod, però les contraccions em garratibaven. Duia segles empenyent, el batec fetal estava perfecte i les llevadores no em van donar cap senyal de pressa. Havia de passar-ho i resistir, perquè ja era allà mateix. Però no s’acabava mai. M’adono que la confiança que em donaven elles, que en cap moment em suggerien que calia accelerar el tema, va ser crucial per a decidir que jo podia. I elles m’ho van confirmar. L’Inma em va dir que el motor del part s’havia d’accelerar molt encara per arribar al final, però que tard o d’hora ho faria i que, com a molt tard, això passaria quan es tornés a fer fosc. Era primera hora de la tarda i em semblava increïble que encara haguessin de passar tantes hores fins acabar. Em va costar de recordar que aquest era el moment que havia estat esperant tant de temps i que l’havia de gaudir. No el gaudia, el patia, no volia les contraccions, les rebutjava, estava tancada a que vingués la següent i volia que s’acabés aviat. A cada contracció agafava aire i cridava empenyent, però em quedava sense aire just a la meitat, en el moment més dolorós, i havia d’inspirar fort en aquell punt, que era duríssim. La segona part ja era soroll i respiració descontrolades, fins que s’acabava i podia seguir parlant i caminant. La Luci em parlava dolçament i em deia que això era dur, que ja ho veia, però que també era un treball llarg i difícil per al bebè, i que aniria fent el seu camí i tot aniria passant. La llevadora en pràctiques, l’Anna, em feia també bons suggeriments sobre postures (ajupir-se amb les cames assimètriques) i també que respirés o fes sorolls diferents (més greus i guturals), però en aquell moment no obeïa més que al meu cos. Estava tant connectada com m’era possible però no podia decidir fer quelcom diferent al què estava fent. La teoria me la sabia molt bé, però a la pràctica era incapaç! Recordo parlar en un moment donat al lavabo amb l’A. dient-li que allò era molt dur i que si us plau no em deixes claudicar només pel cansament. Que no volia demanar anar a l’hospital per a que m’anestesiessin només perquè estava cansada, que era capaç de fer-ho i sabia que en el fons ho estava desitjant. El pobre devia sentir una gran responsabilitat i, realment, devia ser difícil d’entomar aquell garbuix de sentiments. Ell també estava desanimat, tot i que no m’ho va fer notar. O potser me’n vaig adonar d’alguna manera perquè recordo que, enmig de les contraccions, li vaig dir en un moment donat mentre l’abraçava que el dia següent ens n’estaríem rient, de tot allò!! Vam posar una música molt tranquil·la que jo també havia escoltat al primer part i que m’agrada molt (rotllo new age) però que em va deixar amb la moral molt baixa. L’A. es va deprimir amb aquesta música i se’n va anar a dormir (jo no me’n vaig adonar). Després vaig posar una música més animada, un CD variat que m’havia gravat feia mesos una amiga que tenia des de funk a hip hop, mexicanes o estàndards de jazz. Ens va agradar a totes, vam riure per lo delirant de les cançons en segons quines situacions, i jo podia anar ballant i fent broma entre les contraccions. He de dir que el què sento que va ser millor per mi era aquella sensació de companyia. Quan em quedava sola o només amb una persona, amb un ambient massa calmat, em venia una baixada d’ànims. No sé què en diria, en Michel Odent, de tot això…

M’he oblidat d’esmentar que durant tota aquesta fase jo anava deixant rastres dels meus fluids corporals per tot arreu!! Val a dir que se’t passa la vergonya de tot, almenys a mi se’m va passar. Estava despullada, ballava sense complexes, i passava de tenir molt de fred i tapar-me amb una bata just després de la contracció a començar a suar i acalorar-me quan estava a punt de venir-ne una altra. Era divertit (ara ho veig així) perquè em posava i treia la bata a una velocitat increïble! Jo estava davant la piscina, amb la cadira de parts que utilitzava bàsicament per descansar entre contraccions. Davant tenia algú sempre asseguda en un tamboret alt a qui m’abraçava fort deixant caure la meva pelvis mentre respirava i feia sorolls. En un moment donat vaig haver de canviar de posició i me’n vaig anar a passar les contraccions a prop d’una cadira. Quan em venia la ràfega em posava jo sola a gatzoneta. Suposo que estava molt concentrada i al tema per anar avançant, m’imagino que em vaig adonar que d’allà no em podia escapar i que o ho feia o no hi havia altra alternativa! Les llevadores anaven posant un mirall a sota del meu sol pèlvic quan jo m’ajupia. Val a dir que jo no hi volia ni mirar, ja que em feia tanta impressió la sensació de què el cul se’m trencava i em queia tot per allà (i em temia les hemorroides que començava a notar), que preferia no saber. De sobte, però, algú va dir. “Mira, ja se li veu cabell!”. Em va semblar molt estrany. Eren les cinc i escaig de la tarda. Ja estava mentalitzada per arribar a la nit per parir, i la dinàmica de part no s’havia accelerat. L’A. justament va entrar llavors per la porta del menjador. Quan m’ho van dir em van fer mirar a la següent contracció, però jo no veia realment res. Em van suggerir posar-nos al sofà. L’A. assegut i jo de quatre grapes. Jo volia entrar de nou a la piscina però em van dir les llevadores que “ni hablar del peluquín”, que allò no es podia ralentitzar de nou! Així que allà estava jo, començant a notar com la S. descendia. No sé quin “clic” intern havia canviat ni perquè, però havíem passat a la següent etapa. Ja em van advertir que llavors començava la fase “tortugueta”, és a dir que baixava una mica el bebè i tornava a enretirar-se cap endins (com veient-se venir el què li esperava…). Va ser posar-me en aquesta postura al sofà i notar clarament com la pressió augmentava i se m’omplia l’espai dins la pelvis. Impressionant, em va encantar. Les contraccions eren poderoses igualment però ara sí que notava que eren eficients en el sentit que empènyer portava cap a algun lloc, cap a una sortida! Vaig agafar aquesta fase amb moltes ganes. Estava molt concentrada en la feina, i les contraccions seguien espaiades cada 3-4-5 minuts, de manera que després de l’esforç podia descansar, parlar… Amb cada contracció les llevadores i els meus acompanyants m’animaven i em deien “aquesta sí que ha estat bona!, vinga, molt bé!”. Fins i tot quan empenyia i mugia amb força l’Inma em va dir: “Això és de gateta, has de ser una lleona!” Però jo no estava per orgues, jo seguia fent el què em sortia, sense forçar res. Vam estar una estona així i he de dir que per a mi no va ser gens frustrant que el cap de la bebè fes això de pujar i baixar. Sé que per a algunes dones quan pareixen aquesta sensació de puja i baixa és desagradable, fins i tot alguns obstetres consideren que això és un defecte en la forma d’empènyer o que pot haver-hi algun problema amb el bebè (com circular de cordó o cordó massa curt). Però jo sabia que era perfectament normal, i que era la manera que el canal del part i el crani de la meva filla s’anaven adaptant per permetre que el descens fos el mínim de traumàtic. No hi ha res com estar informada. Així vam seguir unes quantes contraccions fins que, en una de forta, el cap es va quedar allà sense retrocedir. Allà va haver-hi gairebé aplaudiments. La música seguia sonant i tothom estava content. Jo només sé que estava molt concentrada en la meva tasca, sense ni estar sentimental ni transcendental, però tampoc preocupada ni patint (ni amb por pel possible dolor, ni perquè la nena pogués estar passant-s’ho malament –que no ho estava, per cert-, ni per possibles complicacions amb la meva cicatriu a l’úter). En aquest punt em van suggerir posar-me a la gatzoneta, recolzada entre les cames del meu company que quedaria assegut al sofà darrera meu. D’aquesta manera veuria néixer la meva filla. No tenia consciència del què estava a punt de succeir. Estava vivint el present totalment, sense adonar-me que estava a punt de passar-me quelcom immens, allò que havia estat desitjant tant, pariria el meu bebè jo mateixa! Em va costar uns dies adonar-me que ho havia aconseguit!! En aquesta posició, les llevadores em van posar un mirall davant. Veia un tros molt petitó del cap fosquet, però era evident que era allà, per la sensació que jo tenia. Em van posar compreses gelades al cul per a que no empitjores la meva hemorroide, un “empapador” a sota i tenien compreses calentes preparades per a quan coronés el cap. Amb cada contracció el meu cos empenyia amb força i jo feia sorolls inconscientment. Tothom em seguia animant. El caparró de la S. seguia avançant i jo me’l mirava, embadalida, entre contraccions. Recordo perfectament veure-li el cabell fosc i les formes que feien els remolins humits sobre el seu cap. Me’ls mirava detalladament perquè no entenia massa encara en quina posició estava. Més tard, un cop nascuda, no pararia de mirar aquests remolins al·lucinada encara de que allò sortís de dins meu! Seguia fent-se cada cop més intensa la sensació. Les contraccions eren fortíssimes, imparables, i encara molt poc seguides (doncs sí, al final pariria amb aquell ritme bananero, “la prisa mata, amigo!”). Al cap d’una mica ja em començava a cremar tot el perineu. Aquí ja vaig perdre totalment la compostura a l’hora d’empènyer. Enlloc de fer-ho amb sons greus i guturals i controlant més o menys com respirava, xisclava i m’exclamava “Cremaaa!!!”, “Em trencoooo!!!”. I tant si ho feia. Per sort vaig fer-ho així, perquè el meu perineu estava perfecte, molt ben irrigat i tal (com anaven explicant-me les llevadores), però hi havia un punt prop del meu clítoris (uix!) que em va començar a fer molt mal! I així ho vaig cridar! L’Inma es va afanyar a protegir-m’ho amb gases calentes i, per sort, el mal no va ser major i just allà és on em vaig fer un estrip, curiosament abans que acabés de sortir el cap! Tot d’una, en la següent contracció va sortir de pressa tot el cap. Em va impressionar molt la mida “Quin cabezón!” vam dir tant l’A. com jo (si ens sentís Pompeu Fabra)! Semblava increïble que allò hagués passat per allà! El cap estava recolzat a terra, ja que jo tenia el cul a terra també, i es veia perfectament les faccions i la cara tranquil·la de la S.. Rajava sang als voltants del seu coll, però jo en aquell moment no vaig caure en què era sang del mal que jo m’acabava de fer! Ni ho vaig pensar (per sort, perquè segurament m’hauria negat a seguir endavant!!). En un sol esponderament més ja va sortir tot el cos i les llevadores em van dir “agafa el teu bebè!”. No calia ni que m’ho recordessin, perquè em vaig afanyar a abraçar-la, sense dubtar però encara sorpresa de què tot anés “tant de pressa”. És curiós però per mi era com si dos “tempos” paral·lels s’anéssin succeint; per una banda els temps tranquils i “mentals” entre les contraccions, en els què podia pensar i desesperar-me una mica en algunes ocasions i comentar la jugada; per una altra banda, el temps durant cada contracció, en el què m’enfilava a una dimensió diferent on governava el meu cos i jo només obeïa! En aquell segon vaig començar a parlar, parlar, parlar-li al meu bebè. Només li parlava i me la mirava. Tenia els ullets oberts i em mirava, estava amb cara de sorpresa però calmada, sense plorar. Va estornudar un parell de cops i llavors va començar a ploriquejar. Així ho explicava la doula:

 “With one last big contraction, your body slipped right out and you went straight into the arms and chest of your mommy. Oh! She was so happy to see you! And your daddy couldn’t stop kissing your mommy because he was so proud of her! After a few welcoming words and snuggles, your mommy and daddy wondered if you were a boy or a girl, so they took a peek and said it’s a nena! I know they were happy either way, but I bet C. is happy to have a little sister!”

Va ser divertit com ens vam adonar que era una nena, i li vam dir “Hola S.”, nom que havíem decidit només feia quatre dies… La llevadora ja ho havia vist en treure la nena, però nosaltres vam trigar una estona abans de mirar-ho i “entendre” com funcionen els genitals dels nadons… jajajaja! Una de les gràcies de tornar a ser mare després de cinc anys és que se t’obliden un munt de coses bàsiques!!

 Em van ajudar a posar-me sobre el sofà estirada, despullada amb la bebè a sobre tapadeta amb tovalloles calentes. Estàvem a la glòria, totalment aïllades del món exterior… Llavors va començar el tràfec a casa! Les llevadores es van posar en marxa per la seva “operació postpart immediat”! Allò semblava “el camarote de los hermanos Marx” (un altre touché per a Michel Odent…). Primer, calia que la S. i jo féssim pell amb pell i que s’agafés al pit. Ella estava una mica enfadada, plorant fluixet però amb cara d’emprenyada. Em mirava, ens mirava des d’un planeta molt llunyà, com reconeixent-nos però estranyada. Respirava poquet però tenia un color perfecte (de fet, el seu APGAR va ser 9-10-10) i el cordó umbilical seguia bategant i aportant-li ferro i oxígen des de la nostra placenta. Vam deixar bategar el cordó més de mitja hora i vam admirar com ella s’anava posant cada cop més rosadeta. En aquest impasse va arribar, per sorpresa, la meva mare i la meva filla gran! No tenien plans de venir al naixement, però es passaven a saludar i a decidir si la C. se n’anava a dormir a casa l’àvia, i a recollir algunes coses si de cas. Però es van trobar la sorpresa de la germaneta acabada de néixer. Així, van poder presenciar els primers minuts de vida i també el tall de cordó que va poder efectuar el flamant pare. Vam pesar la bebè: 3200kg, justament el què havia estimat l’Inma (ella també havia endevinat el sexe només escoltant-li el batec, quanta ciència!!) En aquell moment va marxar la llevadora en pràctiques, l’Anna, però també va arribar una amiga nostra, la padrina de la S. que va col·laborar a distreure la C. mentre els altres recollien i endreçaven la casa, feien una mica de menjar i em preparaven per les meves cures. La S. no es va agafar al pit a la primera, i a més em van haver de portar a revisar-me. Ah, abans em vaig haver de llevar per a que sortís la placenta, i la C. ho va presenciar a primera fila, escolant-se entre les cames dels grans per veure-ho! Vam recollir la placenta i se la van endur cap a la cuina. En aquella estona la bebè va estar fent pell amb pell amb l’àvia, mentre el pare corria amunt i avall per la casa intentant resoldre totes les demandes de les llevadores (fer argila, preparar un batut, aconseguir les compreses congelades, una làmpara per cosir-me…). A mi em van dur al dormitori per poder efectuar la sutura amb calma i prou il·luminació. La meva filla gran també ho volia veure, però la van fer fora “amablement” per no traumatitzar-la. Realment els meus baixos no devien estar en el seu millor moment per ser admirats. No vaig sagnar gaire, realment, i els estrips que m’havia fet eren superficials però estaven en llocs prou delicats per requerir sutura que em van fer amb molt art (i anestèsia local!), les llevadores amb una total concentració. Un cop cosida, neta i vestida em vaig poder tornar a estirar al sofà on havia nascut la S. amb ella a sobre novament pell amb pell. Vam haver d’ajudar-la a enganxar-se al pit ja que, com va indicar la llevadora, tenia frenet sublingual tipus 4. Tenia una forma de mamar idèntica a la seva germana gran, tot i que aquest cop els problemes han estat menys, suposo perquè ja tinc molta experiència en col·locar bebès al mugró amb art i tècnica!! Així, les llevadores van acabar d’endreçar-ho tot, em van servir el meu batut de fruites i un trosset de placenta i van marxar silenciosament tal i com havien arribat. Tot d’una, tot s’havia acabat, i tot era a punt de començar. Tant quotidià, normal i al·lucinant. Ma mare em portava tallets de pernil salat i pa amb tomàquet per a que anés sopant, i jo només volia mirar el petit tresor que havia aparegut entre les meves cames i… dormir!

Va ser tot més meravellós del què em podria esperar, tot i que dur, duríssim. Estic molt orgullosa i també agraïda per haver tingut aquesta experiència, de tenir una bebè tan preciosa i sana i em sento molt afortunada d’haver trobat les persones que em van acompanyar i que, sens dubte, ho van fer possible. Moltes gràcies i salut!!

 

Share this Post: