ALI I RAI MARÇ 2016

Ali i Rai

13 setmanes, 91 dies de dolor, de por, de rebuig, de ràbia, d’alegria, de llàgrimes, d’amor, de somriures, d’esperança, d’instint. Tres mesos on he desitjat morir i on he renascut. És gràcies a tu, Rai, que he pogut descobrir la persona que sóc i tenir la valentia de lluitar dia a dia per reafirmar-me en ella. I és gràcies a vosaltres dos, Xivi i Gaël, que m’he aixecat quan pensava que ja m’havia ofegat, un cop rere un altre.Vam viure tots dos sols, tu dins la panxa i jo a caseta, el nostre part express, 30 minuts intensos. Llavors em vas avisar que no estaves bé, la fredor que vaig sentir mai l’oblidaré i tot es va confirmar quan el teu pare et va agafar d’entre les meves cames. Encara m’he de perdonar pel primer sentiment que vaig tenir cap a tu, fill meu, sé que tu no tens res a perdonar-me. 15 minuts més tard arribaven la Laia, la Maria i l’Alba, les llevadores, i ens deien que havíem d’anar a l’hospital. Havies nascut amb l’orella dreta més peque, tècnicament malformada, paraula que odio, juntament amb la de normal. I paràlisis facial.

Aquells dos dies van passar per davant meu com si fos una altra persona la protagonista, les hormones i el xoc em van protegir de caure en un estat de desesperació i em vaig centrar en cuidar-te, protegir-te i lluitar dins del sistema, quan va ser necessari, perquè les proves i l’estada al hospital fos el més respectuós possible. Quant hem d’evolucionar encara…però tu has fet que aportéssim aquest granet de sorra al canvi. Has fet que la teva mare lluités per entrar donant-te teta al tub claustrofòbic de la ressonància magnètica, has fet que el teu pare tregués les ungles perquè se’m donés un llit on estirar-me un parell d’hores a la planta de prematurs, has fet que mai tornem a jutjar les mares desconnectades dels seus nadons, perquè no sabem quina és la seva història i potser és la seva eina per la supervivència davant la situació de tenir el seu bebè a la UCI o en una situació  no desitjable. Has fet que confiï en la vida, en mi mateixa i en el poder que com a dona tinc, a saber que estar bé només depèn d’un mateix. Has fet que aprengui a tenir paciència i respectar els tempos, has fet que el teu germà gran creixi i sigui el millor de tots els germans i et tracti amb un amor i delicadesa infinita, que t’hagi acollit a casa com si ja et conegués des de 9 mesos enrere quan anaves creixent dins la panxa. Has fet que mai torni a utilitzar la paraula malformat o normal. Què vol dir normal? Que trist que en aquesta societat en el fons volem que tots estiguem tallats pel mateix patró i ens inflem la boca dient que creiem en la diversitat, jo també estava allà abans del 10 de març. Et dóna que pensar que la primera observació que et facin per intentar calmar la teva angoixa sigui: tranquils dos tallets per aquí i dos puntets i ja té l’orella perfecta! No em malinterpreteu, no jutjo la gent que amb tot el seu bon cor m’han dit les paraules que jo de ben segur també hagués dit de ser ells qui haguessin viscut aquesta situació, però ara tinc la gran sort de veure-ho diferent i això és gràcies a tu amor meu, company de vida, que caminem junts intentant cada dia ser més feliços i aprenent l’un del altre.

Tu has tingut les coses clares des d’un inici, has vist en l’orella del Rai una oportunitat per transmetre’l seguretat en si mateix. Donar-li eines perquè aprengui que el més important és estimar-se a un mateix perquè és des d’aquest amor que podrem estimar i cuidar a qui ens envolta. Valors, que ara més que mai, volem que la nostra família tingui.

Però el camí de la mapaternitat sabem que no és fàcil, és enriquidor, intens, únic i immillorable i mai t’és indiferent, mai més tornes a ser la mateixa persona.
Ja fa dos anys que va començar per nosaltres i va ser una revelació, gràcies Gaël. Amb tu Rai, ha estat una reafirmació de tot el que hem anat aprenent i hem anat creixent. Però aquest camí no hagués estat possible tot sols, i en ell m’ha acompanyat tot un cercle de dones sàvies que ens hem unit per ser una única ànima i gaudir juntes de la vida, aprendre dels nostres petits mestres, compartir tots els neguits de lo desconegut, de nous sentiments que neixen el mateix dia que neixes com a mare i de la felicitat extrema mai sentida i inexplicable. Ha estat i està sent un enorme plaer compartir la vida amb vosaltres i les vostres famílies i veure com els nostres no tan petit fan camí junts. Gràcies per donar-nos amor, llum i energia per somriure quan  el vent bufava en contra i ens tallava la respiració.

Així és com ha de ser la mapaternitat, compartida, no hi ha més.

Durant aquests tres mesos he rebut trucades i missatges d’amor, però hi va haver una frase que em va canviar, per tota la història que hi ha al darrera: Ali, tu tens el teu fill amb tu…Gràcies per trucar-me.

La vida és un regal, potser tu tenies un desig i quan el desemboliques t’endús una desil·lusió, perquè no era el que esperaves, però l’univers no s’equivoca, realment això era el que tu desitjaves, però no n’eres conscient.

La vida és bella en todo su esplendor, disfrutala!

Share this Post: