Abraçant intensament la vida (Estel i Kai)

El meu primer part

Havia pensat moltíssimes vegades en aquell moment i sempre se m’havia eriçat la pell, no vaig tenir por. En realitat era un moment que em feia molta il·lusió viure i quan va arribar, sobretot gràcies a la manera com va arribar, per sorpresa, va ser l’observació clara, la vivència més increïble que mai he tingut i que ara de debò, moro per tornar-la a viure, hi somio, hi penso, imagino i repenso.

Tot va anar molt ràpid, si haguéssiu estat només un, crec que l’anestesista no hauria tingut temps ni de punxar-me. No m’arrepenteixo de res, i puc somiar en el vostre naixement perquè tot el que va passar tinc la sensació que ho vaig decidir, que és el que volia i que vosaltres realment m’havíeu ensenyat la meva vida, el meu passat en una hora. 

Abraçant intensament la vida_15 d’octubre de 2012

Camí del Monteixo

Kai, el que hem compartit durant 38 setmanes es troba camí del Monteixo, sota un arbre. Algun dia potser voldràs entendre perquè em vaig enfilar tan amunt per ser feliç i per estar segura que la rebuda que et donaríem era la millor i sobretot la més respectuosa amb tots nosaltres, la teva família, que ha caminat poc a poc però amb molta il·lusió pel camí que ens portava cap a tu.

Sense els teus germans mai hauria pensat en com seria el teu naixement, ells m’han acompanyat des del seu primer dia i m’han fet entendre la importància de respectar-vos i de comprendre les vostres necessitats. Ells també em van fer adonar del privilegi que tinc de ser dona i d’haver-vos pogut tenir dins meu.

Sense la comprensió del teu pare que contemplava, escoltava i comprenia amb paciència tot el que m’havia passat no hagués pogut tenir aquest segon part tan somiat. Mai li podré agrair prou el respecte que ell també ha tingut no només cap a vosaltres sinó principalment cap al meu cap boig.

I sense les llevadores de Néixer a Casa tampoc podria explicar ara la felicitat que ens han regalat, elles i tu. Les quatre ens han permès amb la seva actitud i la seva manera de treballar, tenir el part que tant havia desitjat.

El teu ha estat un embaràs plàcid i com jo deia sovint, “vulgar”, sense sorpreses. Des de les primeres setmanes estava convençuda que pariria abans de les 40 setmanes però tothom deia que això era el que jo volia ja que no és el mateix un embaràs de bessons que el d’un fill únic. A partir de la setmana 35 (que és quan van néixer els teus germans) tenia la sensació que em trobava en un compte enrere i em vaig estar agobiant durant uns dies que se’m van fer llargs. Vaig parlar molt del que sentia, i vaig començar a parlar amb tu. Això em va tranquil·litzar i aleshores vaig començar a assumir que encara em faltaven setmanes per veure’t i que segurament el que jo volia no era el mateix que el que tu necessitaves.

Cap a la setmana 36 vaig començar a tenir contraccions suaus de nit però que desapareixien quan descansava. En certa manera m’agradava sentir-les perquè et feies present, m’alegraves els vespres amb els teus moviments i m’obligaves a descansar que amb dos criatures de 3 anys sempre es fa difícil. A la setmana 37 vaig començar a perdre el tap mucós, era de color rosat. Li vaig comentar a la Luci que em va dir que era normal, que el meu cos anava fent la seva feina i que encara podien passar setmanes. Jo em vaig posar molt contenta, semblava que el teu naixement s’apropava i que a mida que passaven els dies anaven passant coses.

A la setmana 38 vam sortir a sopar fora i mentre sopàvem vaig tenir moltes contraccions. Durant el sopar la Luci em va avisar que l’endemà seria fora de Barcelona i que potser no tindria cobertura, li vaig explicar que tenia moltes contraccions i em va dir que si se’m passaven després de descansar segurament encara no estaria de part. Així va ser.

El diumenge al matí vam decidir anar d’excursió amb els nens i uns amics. Vaig caminar molt més del que tots s’esperaven, em trobava bé i tenia la sensació que seria l’última excursió que faria amb la meva panxa. Em vaig fer moltes fotos amb la panxa, els nens i les muntanyes de fons. Aquella nit tot i que jo esperava estar cansada i amb moltes contraccions, va ser el contrari: em veia amb forces i relaxada. Vaig pensar que encara trigaria a posar-me de part. Com si fós una premonició la Luci em va trucar aquella tarda per si em podia portar la piscina a casa però no vam coincidir amb els horaris d’arribada a Barcelona i ho vam posposar per un altre dia.

L’endemà, dilluns, em vaig llevar i mentre estava preparant l’esmorzar vaig trencar aigües. Al principi no m’ho creia perquè feia dies que desitjava que arribés aquest moment i semblava impossible que fos realitat. Tranquil·lament em vaig asseure a taula per esmorzar però de seguida vaig començar a tenir contraccions. Les tres o quatre primeres van ser espaiades però de seguida van començar a ser molt seguides. Només em va donar temps a fer una mossegada al meu entrepà i a trucar la Luci per dir-li que havia trencat aigües i que tenia algunes contraccions. Em va dir que vindria a veure com estava. Cap a les 8.45 ja tenia la certesa que estava de part, li vaig demanar a l’Oriol que portés els nens amb la seva germana i que no em deixés sola perquè em feien molt mal.

Quan va arribar la Luci, cap a quarts de deu, em va confirmar que estava de part. Va comprovar el batec del Kai i em va dir que tot estava bé. Vaig estar una estona a la meva habitació, sobre la pilota, em feien molt mal els ronyons, feia molta força amb les cames i també em feien mal. Tenia ganes de canviar de posició però no sabia com posar-me i vaig demanar si em podia posar a l’aigua. Com que tot estava anant molt ràpid la Luci s’havia posat en contacte amb la Roser perquè vingués amb la piscina però com que la Raquel estava més a prop de casa meva van decidir que vingués ella.

Em van proposar que em fiqués a la meva banyera perquè la Raquel encara no havia arribat i s’havia d’inflar i omplir la piscina. M’hi vaig ficar i se’m va obrir el cel, em sentia tant relaxada i alliberada! Durant una bona estona les contraccions se’m van fer més suportables fins que vaig sentir una pressió molt forta al cul i vaig començar a dir que tenia ganes de fer caca. Realment tenia la sensació que de parir, res de res, que l’únic que estava fent era cagar i cagar, fins que em van dir que era normal i que allò era parir.

Després d’una hora i mitja aproximadament dins la meva banyera em vaig poder traslladar a la piscina que havien muntat al menjador. Ja començava a estar agobiada d’estar a la banyera i el fet de canviar de lloc em va relaxar molt. Em vaig recolzar a la paret de la piscina, de cuclilles i així vaig estar tota l’estona. Durant l’última fase del part estava cansada però el dolor se’m feia més suportable, l’havia assumit i el rebia com si fos un senyal del meu fill, ens estàvem comunicant. Anava tenint contraccions, de sobte la Raquel em va dir que ja es veia el cap, el vaig tocar amb angúnia -era tan tou!- i quan menys m’ho esperava em va venir una contracció forta, vaig notar com m’obria i de sobte les llevadores cridaven que l’agafés. Ni me’n havia adonat que havia sortit tot el cos i que ja el teníem entre nosaltres. No va ser com m’ho esperava, creia que em faria molt més mal el moment de sortir i no va ser així. Vaig notar una contracció, una força i ja el podia abraçar. Va ser tan fort!

Havia somiat mil vegades amb aquest moment, l’havia dibuixat i imaginat, però la realitat li va donar mil voltes al meu imaginari. No em creia que ho hagués pogut fer, tan sola i tan acompanyada a la vegada. Tan respectada, tan respectat, el meu petit Kai. Moria per tornar a viure un part i aquest és el millor que mai hagués imaginat. Ara el podré somiar amb vosaltres, els meus nens, que cada dia m’obligueu a respirar profundament, a mirar-vos als ulls, a replantejar-me les ombres i sobretot, a riure.

Share this Post: